divendres, 18 de març del 2016

Treball De CCHH i SS de la UOC sobre el procès independentista a Catalunya

AJUDEN ELS POLÍTICS AL
PROCÉS INDEPENDENTISTA DE CATALUNYA?

INTRODUCCIÓ
Vaig a plantejar la independència de Catalunya a partir d'una sèrie de preguntes que faran entenedor el perquè, el com i quan d'aquest procés. Per tal de fer el plantejament em basaré en textos facilitats pel consultor i amb altres que cercaré a la xarxa o bé en format imprès.
Tractaré de ser el més neutral possible, introduiré, exemples i conceptes sense aportar opinions personals. Intentaré fer un treball des de la realitat social, política i històrica, per a que les possibles postures a defensar no siguin plantejades sense criteri ni tampoc estiguen basades en opinions personals, moltes vegades allunyades de la realitat o condicionades per la influència externa rebuda.
Els punts de partida vull que partisquen d'una sèrie de qüestions que facen al lector introduir-se en la temàtica i que aquest observe en perspectiva exemples històrics i informes que el facen meditar sobre el que s'argumenta per part de partits polítics o associacions que pretenen influir en l'opinió col·lectiva.
De vegades aquesta influència a la que es veu sotmesa la societat és comparable a l'Experiment de Conformitat de Solomon Asch (Els estudis realitzats per Solomon Asch entre 1951 i 1955 han aportat rellevants dades sobre el comportament dels éssers humans davant la pressió social. Aquests estudis, ara per ara, són considerats clàssics en Psicologia Social. El disseny experimental consistia bàsicament en què Asch demanava als participants que responguessin a uns problemes de percepció. Concretament sol·licitava dels subjectes que indiqués en un conjunt de tres línies de diferent grandària quina d'elles s'assemblava més a una línia estàndard o de prova Aquesta senzilla tasca no hauria de resultar difícil per a una persona de capacitats intel·lectuals mitges, però els subjectes experimentals no sempre deien la resposta correcta. Realment l'experiment no consistia en una prova de percepció sinó que tractava de veure com la pressió de grup força a variar els judicis.)1, així podem comprovar com moltes vegades les persones ens deixem influenciar per les masses o per decisions col·lectives acceptant punts de vista que no hem consultat ni hem contrastat.

EL PROCÉS SOBIRANISTA. QÜESTIONS.
Farem un recorregut sobre el procés plantejant una sèrie de qüestions que posen sobre la taula elements per tal de poder analitzar com hem arribat a aquest punt, perquè i quin és el futur (encara que ningú pot esbrinar-lo) en tot aquest procés.
  • Com hem arribat fins ací?
En el temps transcorregut des de la sentència de l'Estatut fins avui, passant pel fracàs del pacte fiscal i 3 Diades multitudinàries, el suport a l'independentisme s'ha disparat (encara que les darreres enquestes assenyalen una tendència a la baixa). Si tradicionalment havia oscil·lat al voltant del 20% dels catalans, segons el CIS actualment entre un 40% i un 50% dels ciutadans de Catalunya defensen la secessió. Més enllà dels evidents successos conjunturals que han avivat el sobiranisme com la crisi econòmica o el fiasco estatutari, el catedràtic de Ciència Política de la Universitat Pompeu Fabra, Francesc Pallarés, ho atribueix a un dèficit estructural del sistema polític espanyol.
"El Senat ha fallat com a cambra de representació territorial pel que el nacionalisme català ha canalitzat les seves demandes a través del Congrés, condicionant els governs d'Espanya", assegura. És per això que el prejudici d'una Catalunya insolidària s'ha expandit per la resta de l'Estat i s'ha aguditzat amb la radicalització del nacionalisme espanyol del PP iniciada el 2000 com a estratègia electoral contra el PSOE.
Però des de Catalunya també s'han comès errors. Així ho creu Víctor Ferreres, professor de Dret Constitucional de la UPF, que afirma que impulsar l'Estatut va ser un despropòsit. "Es va intentar canviar la Constitució de manera encoberta, si es volia millorar el finançament de Catalunya o reforçar el poder judicial català n'hi havia prou amb reformar les lleis orgàniques". Encara que no cal oblidar que el Partit Popular va recórrer articles de l'Estatut català que van calcar altres estatuts autonòmics i que no han estat recorreguts.
  • És possible una independència unilateral?
"No és el mateix declarar-se independent que ser-ho", avisa Marc Sanjaume, politòleg i expert en teories de la secessió. I és que per tenir una sobirania plena no només n'hi ha prou amb estructures administratives i econòmiques pròpies, sinó també el reconeixement internacional. Difícilment els països democràtics europeus reconeixerien una independència unilateral per tant el procés català necessita d'una negociació política amb Espanya i dins de la legalitat. La majoria de juristes i fins i tot el Tribunal Constitucional han reconegut que la independentista és una aspiració legítima i que es podria canalitzar reformant la Constitució mitjançant els mecanismes que aquesta mateixa contempla. No obstant això, seria necessària la difícil aprovació del PP i el PSOE per tant no estem davant d'un problema jurídic sinó polític.
En aquest sentit, el catedràtic de Dret Constitucional Saiz-Arnaiz proposa canalitzar el debat independentista mitjançant unes eleccions autonòmiques trucades plebiscitàries en què els partits es posicionin clarament a favor o en contra de la secessió. "Si tres quartes parts del Parlament, el que ara són CiU, ERC, ICV i la CUP, defensessin un pla conjunt a favor de la independència, el govern espanyol estaria obligat a negociar". A això, Sanjaume recorda que el món canvia amb celeritat. "Tot és possible en política, quan jo era petit existia la URSS però en només un any es va desintegrar sense que ningú ho preveiés".
  • Està el procés ple de fal·làcies?
L'habilitat per a crear fal·làcies és important per a què psicològicament siguin més persuasives.
S'ha de ressenyar que una fal·làcia no és tal perquè la conclusió sigui falsa, sinó perquè el raonament és erroni. La conclusió pot arribar a ser veritable de manera casual.
L'argument estrella dels polítics sobiranistes catalans és: "Només volem que la gent voti, que expressi la seva voluntat democràticament". El que s'oposi a això és un repressor, i antidemòcrata. No obstant això, aquest argument amaga algunes fal·làcies. No és tant que no s'estigui d'acord en què els ciutadans votin, com en qui ha de votar. Per què els catalans podrien votar sobre el futur de Catalunya i d'Espanya, i la resta d'espanyols, no (encara que tots subscrivim la mateixa Constitució en 1978)? Senyors de CiU i ERC, si presumeixen de ser tan democràtics per plantejar la consulta, siguin conseqüents i comprometen-se a respectar la voluntat d'aquells municipis i províncies que vulguin seguir units a Espanya, si en ells es dóna un resultat majoritari.
Joaquim Coll i Juan Arza al seu llibre «Cataluña: El mito de la secesión», posen damunt de la taula una sèrie de fets que qüestionen molts punts del procés, alguns dels qual, són considerats pels seus autors com a fal·làcies. Entre altres aporten els següents:
  • L'independentisme ha socialitzat el seu discurs a través de dos potents relats: l'espoli fiscal persistent i la ruptura del pacte constitucional amb la sentència de l'Estatut. La història és el decorat victimista d'aquesta narrativa.
  • S'ha dut a terme una idealització retroactiva de la situació catalana en 1714, identificant confusament el sistema de democràcia liberal i parlamentària actual amb l'estructura sociopolítica pròpia de l'Antic Règim
  • L'espai del Born s'ha convertit en un temple del victimisme on es conrea el maniqueisme interpretatiu, reduint la guerra a un conflicte entre progrés (austriacista) i barbàrie (borbònica).
  • La Guerra de Successió va ser una confrontació entre les grans potències Europees que pugnaven per l'hegemonia comercial i colonial. L'aposta catalana per la causa austracista té orígens diversos i no pot reduir-se a la variable nacional.
  • Felip V havia jurat les Constitucions catalanes en unes lluïdes Corts a Barcelona. No podem deduir de forma clara que tingués intenció de suprimir-les.
  • Els diversos intents de construir una Espanya «vertical» i unitarista han fracassat. Espanya és avui més «horitzontal» del que volem reconèixer. La crisi política que vivim és una ocasió per aprofundir en una cultura de la unió en la diversitat .
  • S'ha assumit la idea que els Àustries garantien millor el model compost i pluriestatal d'Espanya. La realitat és que l'Arxiduc Carles governaria anys més tard l'Imperi centreeuropeu amb tarannà absolutista.
  • Però, Què és una nació?
“Ni l’Esperit Sant ni vostè ni jo, ni don José Ortega y Gasset, sabem què és una nació.”2
El concepte de nació sembla, d’entrada, complex i problemàtic. Potser significa moltes coses o potser no en significa cap. O potser el que significava en el segle XIX ja no tingui validesa per al segle XXI. Això s’agreuja amb la proliferació de definicions pretesament unívoques d’un concepte que no les admet fàcilment (el mateix s’esdevé amb termes com ara llibertat, igualtat, justícia, felicitat o raó).
Segon des d’“on” es parla, reflectim tota una concepció de la cultura política general d’una societat o d’una altra. Per això començarem aquest recorregut mirant de diferenciar nació, estat i estat nació.
Per a alguns, la nació és el poble i el poble forma la nació. Per tant, nació i poble es poden considerar com a sinònims. Solucionada una incògnita, el problema rau ara en el concepte de poble. Qui és el poble? El poble català està format per tots els qui viuen a Catalunya, fins i tot els sense papers? Qui constitueix el poble espanyol? Els qui tenen passaport espanyol o DNI? El poble, doncs, són només els ciutadans?
  • Estan els principals partits polítics interessats en la Independència o interposen la supremacia del Partit?
Isaac Asimov va ser un gran divulgador científic. Però també un bon historiador. Si un llegeix la seva genial Història d'Amèrica del Nord, quan arriba als anys de la independència nord-americana, s'observa que Asimov va avisar al Rei Jordi. Aquí podria haver acceptat un canvi de relació, però no ho va fer i va augmentar la pressió. Amb aquesta decisió podria haver buscat el consens amb la colònia, però al no fer-ho va provocar una pèrdua de suports decisius. Aquí va passar tal cosa que no va saber gestionar ... Rajoy està en la mateixa tessitura que el Rei Jordi. Ha tingut diversos moments per reconduir la situació, oferir una sortida pautada a Artur Mas i salvar l'estatus quo espanyolista. Però, ancorat en el seu electoralisme i amb la clara intenció de tapar la seva salvatge política de retallades, no ha volgut o sabut veure'ls i ha anat augmentant la pressió sobre Catalunya de tal manera que ha deixat venut al seu habitual soci, CiU.
Davant la paralització de la consulta a Catalunya, els actors sobiranistes s'han tret caretes i han començat el joc de reorganitzar-se. Analitzem, un a un, cada cas.
Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), l'aparentar. Atès que l'independentisme no fa sinó restar-li vots, el que busca Mas és una sortida fàcil que li permeti tornar a la situació del pactisme Espanya-Catalunya. L'escenari en el qual se sent còmode i on els vots són seus. No té fàcil desactivar el Procés.
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), la confiança. Va comprar la tesi de CDC que calia mantenir tots els passos en secret-secretíssim per evitar que l'Estat es sortís amb la seva ... encara que al final vam veure que el secret va ser el millor amic d'un President que no volia convocar.
Iniciativa per Catalunya - Els Verds (ICV), l'ambigüitat. Durant aquests dos anys ICV ha vingut dient que ells estan pel Dret a Decidir en temes de sobirania, però també en temes socials. Han participat en el Procés, però sense mullar-se per una opció (Federalisme) o una altra (Independentisme), de manera que han generat la sospita que va ser culpa seva -i d'Unió- que la pregunta no fos directa (Independència Sí o No), que fos una pregunta doble.
Candidatura d'Unitat Popular (CUP), la complexitat. La CUP ha estat l'únic partit que no s'ha fiat de la voluntat de Mas de convocar la consulta, i ha encertat. Davant la confiança d'ERC i d'ICV, la CUP ha proposat democràcia i ha aconseguit, just avui, que Mas accepti algunes de les seves reivindicacions perquè sigui la gent de Catalunya la que fiscalitzi el Procés, i no ERC. Perquè la gent no hagi de creure en la voluntat i els plans secrets de Mas, sinó en el treball de les persones que fan possible la consulta.
  • ¿El dret internacional empara a Catalunya?
La Carta de les Nacions Unides reconeix el dret d'autodeterminació dels pobles, de manera que els sobiranistes catalans s'emparen en el dret internacional per defensar la seva reivindicació per sobre dels impediments de la Constitució. No obstant això, Ferreres alerta que el dret d'autodeterminació només es contempla en colònies sotmeses a una metròpoli o en pobles que han patit violacions dels drets humans per part de l'estat matriu. "Catalunya no és cap colònia i Espanya supera els indicadors actuals de democràcia pel que el dret internacional públic no empara la causa catalana", sentencia el jurista.
Això no vol dir que els ciutadans catalans no puguin algun dia votar sobre el seu futur. Escòcia i el Quebec han aconseguit convocar referèndums d'independència però ho han fet mitjançant un pacte polític puntual amb els governs del Canadà i del Regne Unit. No se'ls ha reconegut un dret natural a l'autodeterminació i, com a Escòcia no va guanyar la independència el passat 18 de setembre, el seu govern no tindrà la capacitat de fer altres consultes quan així li plagui. De fet, només Etiòpia i l'arxipèlag St Kitts and Nevis reconeixen el dret a la secessió dels seus territoris.
  • És comparable aquest procés a altres com l'escocès?
Sense aprofundir en les similituds i diferències entre tots dos processos es poden assenyalar una sèrie de punts que mostren una comparativa entre el procés portat a terme a Escòcia i el de Catalunya.
  • SIMILITUDS
  • Moviments pacífics i democràtics
  • Famosos en suport d'una i altra opció
  • Estats plurinacionals
  • Estats petits en un món globalitzat
  • Una dreta estatal gairebé inexistent
  • Independentisme creixent i accelerat
  • El referèndum com a via de solució d'un conflicte
  • De les dades al sentimentalisme

  • DIFERÈNCIES
  • Resposta dels Estats, negociació vs bloqueig
  • Referèndum legal vs il·legal
  • El referèndum com a principi o final
  • Conflicte "identitari" a Catalunya
  • Diferents climes polítics
  • La dreta anglesa, no tan 'unionista'
  • Una pregunta davant de dues
  • Els mitjans, més polititzats en el conflicte Espanya-Catalunya
  • Dos territoris molt diferents
  • Major mobilització ciutadana a Catalunya
  • Lideratge unificat a Escòcia vs atomització a Catalunya
  • Economia i crisi
  • Quina majoria és considera suficient per a que un territori es convertisca en estat independent?
En principi, no sabem quin deuria ser el percentatge que caldria perquè aquest dret a decidir validés la independència; Un 51%, (com en les majories parlamentàries), un 55% (com a Montenegro), o una majoria qualificada? Davant unes urnes tan dividides, el problema radicaria en aconseguir que el 49% que va votar no a la independència vulgui viure en aquest nou país, que d'un dia per l'altre l'ha convertit en estranger. I de pas una altra fal·làcia: Què impedeix que demà alguna província o municipi català consideri oportú fer el seu propi referèndum per determinar si vol seguir unit a Espanya? D'aquesta manera, si a la província de Tarragona surt un 51% de vots a favor de seguir a Espanya, el democràtic seria respectar la voluntat dels ciutadans d'aquest territori, no? I si és Barcelona la que llança un resultat de 51% a favor de seguir unida a Espanya?
  • Quin deuria ser el paper de l'Estat en el procés?
Espanya com a problema de Catalunya i Catalunya com a problema d'Espanya: l'eterna qüestió del vell solar hispà. Només que ara la minoria independentista exerceix una hegemonia política i social aclaparadora, ha tret al carrer a un milió de persones i pot esdevenir majoria. Com s'explica que el suport a la secessió s'hagi duplicat en els últims dos anys fins a arribar al 45%? Què ha passat perquè el partit de les elits econòmiques, Convergència i Unió, aposti per l'independentisme? "Els nacionalismes han cobert les seves reivindicacions i ja només els queda la independència. Ara, aquesta és una aposta molt menys arriscada que quan l'Estat sobirà necessitava exèrcit, moneda pròpia, etc., perquè tindrien prou amb posar-se sota el paraigua de la UE "3
El mur d'incomunicació-incomprensió es reforça dia a dia a banda i banda de l'Ebre, mentre a la societat catalana s'aixequen les tàpies del encasellament i el gran taller institucional de fabricació de greuges reals o inventats treballa a ple rendiment conreant el victimisme col·lectiu i agegantant les diferències amb aquesta Madrid-Espanya vista com a unitat simbiòtica, distant i aliena. Es diria que l'afirmació d'Ortega i Gasset "el que ens va passar i ens passa als espanyols és que no sabem el que ens passa" segueix vigent. "Hi ha incomprensió i desconeixement per ambdues parts, però crec que més per part d'Espanya respecte a Catalunya que a l'inrevés. Hi ha gent que es molesta en sentir el català, com si parlar la nostra llengua materna fossin ganes de fastiguejar. El que era solució fa uns anys ja no ho és. Ara es vol disposar dels instruments propis d'un Estat per defensar la identitat i el futur. També els Estats neixen, creixen, es desenvolupen i moren "4, indica Enoch Albertí, degà de Dret de la Universitat de Barcelona.
El rei Felip VI en una de les seues intervencions a Catalunya va assegurar que el que demana la societat és, sobretot, que els poders públics gestionin la resolució de la crisi econòmica i, especialment, que se segueixi lluitant contra la desocupació.
Va recordar, en aquest sentit, que Espanya, tot i la difícil situació econòmica, és avui un país molt més sòlid i potent, un progrés, ha apuntat, que "no es pot deslligar" de la inserció d'Espanya en l'àmbit internacional .
El progrés econòmic i social d'Espanya, va afegir, que tampoc es podria entendre sense l'estabilitat política i la pau social que ha proporcionat el marc de convivència constitucional, que "té en el respecte a l'Estat de Dret la garantia per a la nostra convivència en llibertat. Garantir la nostra convivència en pau i llibertat és una responsabilitat ineludible de tots els poders públics, és la primera responsabilitat de totes les institucions", va destacar Felip VI, que ha reivindicat els èxits que ha aconseguit Espanya i que han fet "junts tots els espanyols ".5
Aquesta intervenció del cap de l'Estat Espanyol deixa clara la postura que es manté des de les institucions al respecte de la qüestió.
  • CONCLUSIÓ
Tal com assenyala el professor Campàs la conclusió sembla lògica: a la independència, fins ara, s'hi ha arribat per la guerra, la revolució o el pacte (cas de Txèquia). Per tant, per la via legal, pacífica i democràtica és molt improbable aconseguir-ho (encara que no impossible).
El problema de Catalunya no té una solució fàcil. Només cal mirar tot el procés per adonar-se que no hi ha cap punt d'aproximació ni d'enteniment per part dels dos actors principals (Generalitat i Estat Central). Com passa en qualsevol negociació les arts en conflicte han de ser capaces de seure a debatre i de mostrar una voluntat de diàleg, però fins ara hem assistit a un diàleg de sords on cadascú utilitza els seu altaveu mediàtic per llançar propostes i amenaces al contrari en un joc que sembla «a veure qui pot més» en compte de buscar punts de vista d'aproximació.
La solució al problema és complicada, però sense diàleg és impossible arribar a acords. Les posicions cada vegada estan més tenses i sembla que el que busquen siga més una lluita per aconseguir vots que un intent per solucionar el problema.
Així per part del Govern Central no es vol cap tipus d'aproximació, diàleg o entesa, però per part del Govern de la Generalitat també passa el mateix.
Els dos partits governants (a Catalunya i Espanya) volen treure profit de la situació i no volen decebre als seus votants. De la mateixa manera des de Madrid, i recolzat pels mitjans de comunicació centralistes, el govern del Partit Popular s'enroca en una posició que considera de força sense escoltar les veus que venen des de Catalunya. Es nega l'evidència del malestar, l'opinió d'una massa social que es manifesta als carrers, al futbol i a tot arreu, però prefereixen esperar a que afluixe la pressió abans que encarar el problema.
De la mateixa manera des de Catalunya sembla que tots els partits que aposten pel procés van a una, però no és així. Aquest procés ha demostrat que hi ha una lluita partidista i d'egos que fa que ningú es refie de ningú. Així uns pensen en els rèdits electorals, altres no s'acaben de decidir i també hi ha que van per lliure.
Si es vol aconseguir alguna cosa, evidentment, s'ha de negociar a cara descoberta, s'ha de plantejar el problema i els principals actors s'han d'asseure en una taula.
Arribar a un acord és molt complicat i més en una societat mancada de parlamentarisme i de tradició tan poc dialogant. Si durant el procés de pau d'ETA ja va ser impossible que tothom es posara d'acord amb el procés independentista de Catalunya encara menys.

BIBILOGRAFIA I WEBGRAFIA
http://www.huffingtonpost.es/2014/12/12/rey-felipe-iv-cataluna_n_6313184.html
(Document en línia / Consultat en juny de 2015)

http://politica.elpais.com/politica/2015/02/15/actualidad/1424026602_478356.html
(Document en línia / Consultat en juny de 2015)

FERNÁNDEZ DOLS, José Miguel. Las dos últimas décadas en el estudio de la conformidad y la influencia social. Universidad Autónoma de Madrid. Estudios de Psicologia nº 10. 1982.
(Document en línia / Consultat en juny de 2015)

http://www.ugr.es/~aula_psi/LA_CONFORMIDAD__EXPERIMENTO_DE_SOLOMON_ASCH.htm
(Document en línia / Consultat en juny de 2015)

http://tribunainterpretativa.com/preguntas-viabilidad-independencia-catalunya-proceso-soberanista/
(Document en línia / Consultat en juny de 2015)

http://www.elperiodico.com/es/cartas/entre-todos/proceso-soberanista-derecho-decidir-argumentos-falacias/110417.shtml
(Document en línia / Consultat en juny de 2015)

COLL, Joaquim i ARZA, Juan. Catalunya. El mito de la secesión. Sociedad actual. Editorial Almuzara. ISBN: 978-84-16100-62-0. 2014.
(Document imprès / Consultat en juny de 2015)

http://www.abc.es/espana/20140908/abci-siete-mitos-historia-cataluna-201409061835_7.html
(Document imprès / Consultat en juny de 2015)

Campàs Montaner, Joan. La desconstrucció de les identitats. Anàlisi de cas IV. Materials de la UOC. PID_00201554
(Document imprès / Consultat en juny de 2015)

http://www.elsituacionista.org/2014/10/catalunya-9n-partidos-politicos-plebiscitarias.html
(Document en línia / Consultat en juny de 2015)

http://www.20minutos.es/noticia/2238304/0/similitudes-diferencias/independencia-escocia/cataluna/
(Document en línia / Consultat en juny de 2015)
1Asch, S. (1951). Effects of group pressure on the modification and distortion of judgements. En H. Guetzkow (ed.), Group, leadership and men. Pittsburgh: Carnegie Press
2Joan Fuster
3http://idpbarcelona.net/esp/instituto/cv_eliseo_aja_fernandez.php
4http://www.ub.edu/dret/professor/cat/e.alberti.ub.edu.html

5http://www.huffingtonpost.es/2014/12/12/rey-felipe-iv-cataluna_n_6313184.html

dimarts, 8 de març del 2016

Benvinguda

Benvinguts amics Hipertextuals, ara si que si, deixe aquest BLOG com a definitiu per traballar en l'assignatura d'Escriptures Hipertextuals.
SALUT!!!!