ANÀLISI LEXICOMÈTRICA POLÍTICA

A partir d'un BLOG sobre política he passat a analitzar amb el programa ANTCONC per a Mac l'anàlisi lexicomètrica sobre un text que parla sobre les relacions polítiques al si del Partit Socialista. La problemàtica amb el "baró" valencià i les possicions que hi ha en un partit sonsiderat federal arreu de tot el territori.
L'anàlisi feta a partir del text dona com resultat el següent:

Així trobem que les paraules més utilitzades són paraules que, poc o res, tenen a veure amb un text que puga considerar-se com a polític. Llavors, aquest primer resultat no ens dóna cap idea de quin tipus de text pot haver estat analitzat.

Però hi ha una cosa més curiosa, així quan cerquem paraules com política o pacte. Totes dues tan de moda llavors els resultats obtinguts són:

POLÍTICA

PACTE

CULTURA. QUÈ ÉS?

CULTURA. QUÈ ÉS?

Mentre que la societat té una idea pròpia i particular sobre la cultura, que es veu reflectida en el dia a dia, sembla que aquesta concepció que tenim d'ella és totalment errònia. Així nosaltres considerem quelcom cultural el que fa referència a les arts (cinema, pintura etc.) de la mateixa manera que considerem una persona culta aquella que es passa el dia llegint, que viatja molt i coneix món o una que es dedica a fer pel·lícules. Però una vegada endinsat en el món de l'antropologia cultural aquesta concepció sobre la cultura es desfà com un castell de cartes. És estrany comprovar com molts dels conceptes que socialment hem assimilat i dels quals tenim una concepció i una idea formada acabem per comprovar que tot allò no és tal i com pensàvem.

Si considerem que la cultura està en els objectes, confonem les “cultures” (la literatura o el cinema) amb els agents (els literats o els artistes) i, a més, jerarquitzem les formes culturals, de manera que classifiquem les formes de cultura almenys en dos tipus: l’alta cultura (la música clàssica o la pintura contemporània) i la cultura popular, que, a més, relacionem amb les capacitats d’uns quants (en el primer cas) o de la majoria (en el segon). Això té implicacions importants per a la construcció de l’estatus social, és a dir, per a la distribució del poder en la societat, ja que, el que Bourdieu va anomenar capital cultural ens atorga una posició determinada en les relacions socials. Si això ho elevem a una escala superior, es considera que hi ha cultures avançades i estacionàries, cultures més “avançades” i cultures més “primitives”, en un exercici d’etnocentrisme que Lévi-Strauss va criticar amb duresa en el text Raza e Historia (1995).

Cada acció humana depèn en l’acabament de l’experiència social d’un agent concret que la posa en pràctica, d’un temps social concret d’aprenentatge, de la depuració d’una competència, d’un treball utilitzat a desenvolupar-la. I això marca diferenciacions entre les accions (Díaz de Rada, 2010, pàg. 197).

“Los cuadros, los libros, las obras de arte, esas cosas que llamamos «cultura» no son distintas de los tornillos, los raíles o las tuberías: para un antropólogo social no lo son.”

(Díaz de Rada (2010, pàg. 199))

TREBALL SOCIOLOGIA. BELLESA I FEMNISME

AQUEST TREBALL ES VA ELABORAR PER TAL DE FER UNS ESTUDIS SOBRE 

LA BELLESA I EL FEMINISME RELACIONANT-LO AMB LES TALLES DE ROBA

La belleza cabe en la talla 48

A l'inici, i abans d'endinsar-me en els factors sociològics que observem en el text voldria fer una petita reflexió personal sobre la lectura del text.

Queda demostrat que en aquesta vida les coses passades sempre tornen, encara que ho facin en més o menys mesura (esperem que les que han sigut fatals per la humanitat no) i la moda no és aliena a tot el que dic. Només cal recordar com de vegades portem un estil de roba i les dones més majors diuen “això ja ho portava jo quan era jove”, també podem comprovar com al llarg de la nostra vida hem portat: pantalons de campana, pantalons de camal estret, una altra vegada campanes i ara una altra vegada estrets.

Tot això ens ve a demostrar que unes dones que fa uns trenta anys eren observades amb molt de gust quan tenien corbes, deixant-se de banda a les més primes, ara tornen a “vindre de gust” les corbes ben portades, i és que el ser humà necessita anar canviant constantment i que la rutina no és bona, es a dir la societat necessita nous incentius.

Cadascuna de les persones dintre de la llibertat ha d'exercir el seu rol en la societat, veiem com les modes ens porten a canviar els nostres gustos en un moment determinat, sempre i quan, aquestes modificacions sempre siguen elements agradables a la vista i no siguen coses desproporcionades, desagradables o que puguen ferir la sensibilitat d'una part de la societat.

Voldria arriscar-me al pensar que la moda és una institució social i és que si tal com hem estudiat se'ns diu que les institucions són coses que resulten de la necessitat humana d'orientar-se en el món , que ens soluciones molts problemes i que ajuden a organitzar la vida a més de dir-nos que una institució seria un patró de comportament, una mena de llibre de navegació que ens ofereix la societat i que imposa sobre les conductes dels individus¹ ,voldria reafirmar-me en que la moda podem definir-la com una institució i és que a banda de tot això crec que té les característiques bàsiques d'una institució, es a dir: externalitat, objectivitat, coerció, historicitat i autoritat moral.

Una altra part de la sociologia sobre la que podem reflexionar a partir del text anterior és l'etiquetació, i és que quan sentim parlar del món de la moda i dels models a tots ens ve al cap la típica o típic model prim, musculós, guapo, alt, simpàtic, jove etc., es a dir els tenim a tots etiquetats seguint un patró al qual estem acostumats des de molts anys. Cal recordar expressions relatives a aquest món i que s'han incorporat al nostre llenguatge quotidià: 90-60-90, aquesta noia sembla una model, “tableta de chocolate” (referit a les abdominals) o amb aquesta figura serà una model de major. Però observem que totes les expressions venen a recordar-nos com és la imatge dels models, o sigui ningú de nosaltres pensa en una talla 48.

Enllaçant amb el que comente al punt anterior podem observar la influencia que té la socialització sobre l'estereotip de la moda i tot el que envolta al seu món. Quan em referisc al llenguatge o frases fetes que s'utilitzen quan parlem de la moda podem veure com algunes d'aquestes les escoltem des dels primers anys de les nostres vides, i és que quan escoltem l'expressió “aquesta nena sembla una model”, la noia afectada pot tenir dos o tres anys i ja en aquests moments estem ensenyant-li a la nena o el nen que un o una model és una persona eixerida i amb una figura que no serà mai la d'una 48. Per la qual cosa al introduir-li tota aquesta informació des de l'inici de la seva vida ja l'estem socialitzant. Possiblement més endavant i si els rols canvien es podrà produir una re-socialització, però en aquesta socialització primària ja té en la seva ment com són els models i que difícilment poden ser usuaris d'una talla 48.

És legítim que tothom pense en canviar d'estatus social o bé de classe durant la seva vida i quina millor manera de fer-ho que dedicar-se a una activitat que estiga seguida per la societat i a la vegada sigui una imatge de tota la joventut.

L'adolescència té una importància cabdal en moltes de les decisions que es prenen en la vida, es a dir un adolescent comença a fer plans del que vol ser quan sigui gran. Això fa que molts dels adolescents es mirin en l'aparador de tot el que representa la moda i veuen com els models porten una vida fàcil, luxosa, tenen els mitjans al seu abast i un munt de seguidors que els fan ser Déus, a més de tot això al món de la moda és relativament fàcil arribar ja que no suposa un esforç en els estudis ni un esforç físic amb horaris desajustats, alhora que també ho és per escalar d'estatus i de classe social.

Pensem que amb una escalada fàcil i ràpida en el món de la moda podem escalar també d'estatus i classe social, però crec que no és així i simplement es canvia d'estatus entre els que es troben en un moment donat al seu costat, ja que quan al model les coses no li van bé aquests mateixos que l'havien pujat al cel, el faran caure de la mateixa manera o més ràpid si convé.

Perquè faig aquesta reflexió, doncs per què al món de la moda hi ha moltíssima gent que és d'usar i tirar, es a dir o tens una talla determinada encara que et coste la mort o et quedes sense estatus social, classe, diners i fins i tot vida.

Ja està bé que aquesta societat s'haja de mirar en models que no fan cap bé a la joventut d'avui en dia. Hem vist com han anat apareixent malalties relacionades amb el pes per culpa de voler copiar uns estereotips, que per dir-ho suaument em sembles insalubres i que es done una oportunitat a tot el que sigui una bellesa física sense etiquetes de talla i que una talla 48, 44 o 46 siguin tan dignes com les altres si es porten amb alegria, salut i classe.

És d'agrair que els mateixos mitjans de comunicació que satiritzen molt sovint a la societat hagin sabut fer un pas més endavant i hagin arriscat donant importància a persones que mostren el seu pes molt dignament. En aquest cas una de les empreses que va apostar fort i que li ha eixit bé va ser Dove, ja que va ser la primera en utilitzar models no tan primes i amb la qual moltes dones es van sentir identificades. Crec que a partir d'aquest moment moltes dones d'una edat tan meravellosa com poden ser els trenta o quaranta anys van veure que els seu rol en la societat podia començar a canviar i ser vistes com a dones atractives a més de començar a sentir-se a gust amb el seu cos. A més els homes crec que estàvem una mica farts de models tan primes, fins i tot anoréxiques i aquesta nova tendència ens ha obert els ulls.
En aquesta web podeu veure el calvari que ha passat una jove per no complir amb els, suposats, canons de bellesa
http://www.ccma.cat/324/la-reivindicacio-duna-noia-a-facebook-demanant-respecte-pel-seu-fisic-es-fa-viral/noticia/2733530/

1-S.Cardús, E. Fernández, A. Estradé,, J. Estruch, R. Martínez, F. Núñez. Sociologia. UOC

POLÍTICA. PROBLEMES ACTUALS DE LA DEMOCRÀCIA

POLÍTICA.

 PROBLEMES ACTUALS DE LA DEMOCRÀCIA

Podríem assenyalar com a principals problemes de la democràcia actual els següents:

La pluralitat (d'idees, d'opinions, de partits, ...) Quan hi ha un bipartidisme "estàtic" on a més les dues opcions se semblen massa amb el que l'alternança en el poder polític és molt limitada

La llibertat de premsa per controlar la resta dels poders. Aquesta ha de sotmetre a la crítica a tots ells sense excepció.

El control dels poders ha de permetre treure a la llum qualsevol tipus d'abusos de poder. Els poders han de ser independents perquè sigui efectiu el control mutu dels mateixos.

La percepció que els grans problemes estan "estancats" pot ser un indicador que el grau de democràcia és insuficient o que el model democràtic ha arribat al seu "sostre", no dóna més de si.

La desvinculació del poble respecte del sistema polític és un altre indicador que este és poc democràtic i està fracassant. La política afecta tot el món i que la gent comence a desentendre's és perquè es comença a perdre la fe en un sistema, això es tradueix en una abstenció cada vegada més gran i en un creixent desinterès per la política.

Un alt percentatge de casos de corrupció i la sensació generalitzada que tot està corromput i que la justícia no funciona solen ser una conseqüència directa d'una democràcia escassa

PSICOLOGIA. Processos d'influència social. L'obediència a l'autoritat

PSICOLOGIA. 

Processos d'influència social. L'obediència a l'autoritat

EXPERIMENT DE MILGRAM “OBEDIÈNCIA A L'AUTORITAT”

En primer lloc voldria dir que l'experiment m'ha sobtat molt, però no per la violència en que actuen els que compleixen la funció d'alumnes sinó pel que fa als instructors. En principi sembla que els que tenen una missió més complicada són els que actuen com a alumnes i que són els van a rebre el càstig i per tant es valorarà el seu grau d'obediència, però no és així ja que aquesta obediència està enfocada en l'acció de l'instructor.

L'obediència no l'esperem des de la posició de l'alumne, jo en principi si que ho creia així, sinó que l'esperem per part de l'instructor, el qual actua com una mena de botxí infringint un càstig creixent sobre l'alumne. L'experiment ens demostra que que aquest càstig pot arribar en un seixanta-tres per cent dels casos a matar a l'alumne.

Aquesta quantitat d'instructors que són capaços d'acabar amb la vida de l'alumne ho fan des de la visió de l'obediència. Ells creuen que sols tenen una part de culpabilitat i que aquesta està repartida entre tota la cadena de comandament. Cal comprovar com un dels instructors acaba fent referència a l'escala militar explicant que quan a un aviador li manen que llance una bomba ell no és culpable del fet ja que a ell li ho han manat, per això també diu que hauria arribat a castigar a l'alumne fins la mort perquè els seus superiors li ho manen, per tant la seva culpabilitat no és absoluta però l'obediència si.

També s'analitzen diferents accions durant l'experiment, una d'elles és quan es produeix el contacte físic entre tots dos, o quan hi ha desacord entre els dos comandaments superiors. En primer lloc aquesta aproximació entre el castigador i el castigat fa que en l'instructor apareguen els primer dubtes sobre el càstig, els quals desapareixen quan l'autoritat superior es mostra ferm en les seves instruccions i en segon lloc cal observar com a partir d'una discussió entre dos comandaments de nivell superior al de l'instructor, fa que aquest comence a mostrar dubtes sobre el que ha de fer. Sols quan hi ha una ordre inqüestionable és quan l'instructor compleix perfectament i quan hi ha menys dubtes en l'actuació.

 Cal dir que l'experiment és fictici i no es castiga a ningú físicament, però abans d'esbrinar-ho aquest experiment es rebel·la com a realista i esgarrifant.

FONTS

• http://www.simplypsychology.org/milgram.jpg
• http://www.youtube.com/watch?v=7JFIP98ASxU
• http://www.youtube.com/watch?v=JQJZMyOipgc&feature=related  

SPINOZA I LA IL.LUSTRACIÓ

SPINOZA I LA IL.LUSTRACIÓ

La influència de Spinoza en la Il·lustració, sobretot l'alemanya, és important, tot i tractar-se d'un filòsof maleït per haver fet de l'extensió un atribut de Déu i d'aquest una “cosa extensa”. El pensament de Spinoza, bèstia negra de l'Europa benpensant però mestre secret de la Il·lustració més radical, és la d'un ateu virtuós.

Aquest pensament de Spinoza sobre l'ateisme fa que alguns dels filòsofs de l'època s'oposaren de manera radical. Trobem alguns exemples com el de Locke, el qual posava límits a la tolerància i manifestava que no es podia ser tolerant amb els ateus perquè destrueixen el fonament de la moralitat, encara que al mateix temps també diu que no s'havia de ser tolerant amb els catòlics. També Bayle proposa que la tolerància no ha de tindre límits i qualifica tan als ateus com als catòlics de secta.

 Encara que la influència de Spinoza en nota en molts dels filòsofs de la Il·lustració, la major part d'ells rebutgen aquestes idees tan radicals que proposa i són més tebis amb les seues idees, com ara Voltaire, el qual és deista, anticlerical, però no pas ateu. Finalment Rousseau coincideix amb el gruix dels il·lustrats; allò que el distingeix d'ells en aquesta matèria és que en aquests (que majoritàriament no són ateus) la religió ocupa un lloc poc important, sense cap mena de rellevància en l'ordre de l'experiència personal.

FONT

https://i.ytimg.com/vi/G_vnciVBgSA/maxresdefault.jpg

EL MUSEU

QUÈ ÉS UN MUSEU?

A partir de la creació del primer museu amb caràcter públic, a la fi del segle XVIII, s'intenta analitzar el concepte de museu com una realitat dinàmica que es va desenvolupant fins els nostres dies. En l'actualitat, es dóna una forta crisi d'identitat dins de la institució museística, l'evolució dels quals s'haurà d'anar definint en les noves polítiques culturals que aposten per la protecció, conservació i defensa del patrimoni mundial.

Però, Què és un museu?

Hi ha moltes definicions de museu. Associacions, organitzacions, especialistes..., fins i tot la legislació de molts països, han definit aquest concepte. De totes maneres ens hauríem de centrar en la que proposa l'ICOM, organisme internacional que depèn de la UNESCO:

"Un museu és una institució permanent, sense finalitat de lucre, al servei de la societat i del seu desenvolupament, i oberta al públic, que s'ocupa de l'adquisició, la conservació, la recerca, la transmissió d'informació i exposició de testimonis materials dels individus i el seu medi ambient, amb les finalitats de l'estudi, l'educació i el gaudi."

Tenim definides les "quatre potes" fonamentals: l'adquisició, la conservació, la recerca i la transmissió.

1) L'adquisició: un museu ha de tenir una política d'adquisicions coherent amb la filosofia de la seva pròpia col·lecció. Un museu no és un magatzem desordenat.

2) La conservació: les obres que té en dipòsit s'han de conservar en les condicions tècniques que determini el personal adscrit a aquesta funció. Les decisions pel que fa a la gestió han de quedar al marge de la política ja que el patrimoni és prioritari i la raó de ser de la institució. Si no conservem el patrimoni no tenim res per mostrar, res per investigar... i les futures adquisicions són del tot desaconsellables.

3) La recerca: implica actualment un sobreesforç econòmic considerable per als museus. El personal investigador necessita grans quantitats de fons, de manera continuada. Aquesta opció queda relegada a les grans institucions. La recerca és imprescindible si volem difondre conceptes d'actualitat i referents.

4) La transmissió: l'ICOM ens demana que fem el nostre museu "comprensible" al públic al qual ens adrecem. Les estratègies de difusió són diverses i varien en funció de certs corrents. El patrimoni és una oferta complementària, tant si ens agrada com si no, i de caràcter minoritari, i a l'Estat espanyol encara conserva el caràcter elitista que caracteritzava aquests equipaments durant el segle XIX i bona part del XX.

Un museu no és una col·lecció o una exposició temporal.

 Hem d'entendre els museus com eines de comunicació entre els objectes i el públic usuari que els ha d'interpretar. Cal, doncs, establir les bases d'aquesta comunicació. Tal com hem anat veient, la concepció dels museus ha anat canviant en funció dels canvis que experimentava la societat. De ser objectes col·leccionables, més o menys classificats en funció d'uns criteris abstractes, han passat a ser instruments d'alliçonament ideològic d'alta potència.

FONTS

• Sospedra i Roca, Rafel. Museologia, museografia i museus. PID_00154496. Materials de la UOC

GEOGRAFIA. CULTURA DEL TERRITORI

CULTURA DEL TERRITORI. 

EL BARRI DEL CABANYAL (VALÈNCIA)

El barri del Cabanyal-Canyamelar és, des de finals del segle XIX, un barri mariner de la ciutat de València.

Aquest barri, fins a 1897, va ser un municipi independent anomenat el Poble Nou de la Mar. La seua peculiar trama en retícula deriva de les alineacions de les antigues barraques, paral·leles al mar. Aquest tret particular li conferí el títol de Bé d'Interés Nacional. El poble, principalment de pescadors, prompte es va convertir en una zona d'interès com a lloc de descans i oci. Mostra d'això són un bon nombre d'alqueries que apareixien juntament amb les barraques, pertanyents als més afavorits en el s. XVIII, o la presència de fondes que s'anunciaven en la premsa de l'època. A la darreria del segle XX es començà a estudiar projectes per a construir l'extensió de l'avinguda de Vicent Blasco Ibáñez, que passaria a través del barri i que requerix l'enderroc de quasi 2.000 edificis, molts d'ells considerats d'interès nacional.

El del Cabanyal és un cas que a hores d'ara serveix ja per explicar el malmès estat de salut política, social i econòmica d'un poble, el valencià, i d'una època, l'actual, baix (preposició no innocent) l'acció d'un govern, el del Partit Popular. Entre les moltes lliçons que a partir d'aquest conflicte poden aprendre, mereixen especial consideració les relatives al funcionament de les institucions. Jo faig un resum

• L'Executiu. Segons els manuals a l'ús, el Govern dirigeix la política del territori que administra, i ho ha de fer d'acord amb les lleis i atenent a l'interès general. El govern municipal ha plantejat la prolongació de Blasco Ibáñez com un tema personal de l'alcaldessa, manipulant els procediments administratius, explicant la seva pretesa necessitat en idees que indignen i ruboritza, i castigant al Cabanyal a una desatenció que el degrada dia a dia. El govern autonòmic, per la seva banda, ha entès el problema en clau interna de partit, i a la vista del poder de l'alcaldessa en ell, la Conselleria de Cultura ha renunciat a protegir el patrimoni històric, mirant cap a un altre costat. Com a colofó, ambdues instàncies han reprimit als funcionaris que de manera responsable informar negativament el seu Pla, per considerar il·legal, i han ascendit a què submisament l'han recolzat.
• El Legislatiu. La seva missió és fer lleis i controlar l'Executiu. No obstant això, en el nostre cas les Corts Valencianes han estat controlades pel Consell, que va impedir a través del Grup Parlamentari Popular que la Síndic de Greuges comparegués en les Corts per exposar la seva memòria, com cada any. I això en represàlia per la resolució que requeria a Cultura la revisió del seu informe favorable al Pla del Cabanyal, i per por que relatés les greus irregularitats que conté. D'altra banda, la guinda ha vingut de la mà de la recent reforma de la Llei de Patrimoni Cultural Valencià, que adequa la norma a l'afany espoliador del partit governant (l'únic que l'ha recolzat), i de passada dóna entrada al nostre territori a accions espoliadores clarament inconstitucionals.
• Altres organismes de control. La tebior, correcció política, ambigüitat, quan no desistiment de funcions, del Consell Valencià de Cultura i del Consell Jurídic Consultiu, han revelat l'actitud d'unes persones que figuren en unes institucions més pendents de mantenir i millorar el seu estatus personal de complir amb un treball -fiscalitzar l'actuació dels poders públics en el seu àmbit de competència- pel qual se'ls paga francament bé. Menció a part mereixen el Defensor del Poble i el Síndic de Greuges: el primer ni tan sols va respondre a les queixes dels veïns, i no perquè no les havia estudiat, el segon, quan finalment es va decidir a actuar, va ser verbalment agredit per l'alcaldessa i el portaveu del grup governant al parlament, i castigat al silenci per les Corts.
• El Poder Judicial. La cosa es posa seriosa quan parlem de la institució independent, la garantia dels drets de les persones, l'autoritat que ha de resoldre els conflictes entre Administració, que és la poderosa, i administrats, que són la part feble. La recent sentència del Tribunal Superior de Justícia avalant la legalitat del Pla de prolongació de Blasco Ibáñez ha rebut vuit vots en contra per onze a favor, vuit vots de vuit magistrats que no volen signar una resolució que protegeix els interessos urbanístics i assumeix la destrucció del patrimoni, i els arguments jurídics posen vermell a un estudiant de Dret.
• El poder mediàtic. Els mitjans públics valencians, i els privats, són la corretja de comunicació de les institucions cap als ciutadans, als qui tenen l'obligació d'informar veraçment, és a dir amb escrúpols i diligència. També han de ser corretja de comunicació entre els propis ciutadans. Què dir quan s'ha dit i es pot dir tant sobre l'exercici de submissió dels mitjans. Un exemple i prou: quan transcorria el catorzè dia de vaga de fam de tres veïns del Cabanyal que demanaven diàleg amb el govern municipal sobre el futur del barri marítim, la televisió pública valenciana va emetre el cas de dos diputats salvadorencs que portaven tres dies de vaga de fam -a San Salvador- en legítima reivindicació per un assumpte intern. La televisió pública valenciana mai va dir res sobre els vint dies de vaga dels ciutadans valencians. 

FONTS

• http://www.tresdeu.com/wp-content/uploads/2015/08/El-Cabanyal-ciutat-de-Valencia-lHorta.jpg
• www.mediterranea.org
• http://www.nodo50.org/laboratoriourbano/?p=362
• http://tribuna-ram.blogspot.com/2010_08_31_archive.html

FILOSOFIA. EL TERME MITJÀ D'ARISTÒTIL

EL TERME MITJÀ

Aristòtil desenvolupa una teoria de les virtuts i fa una mena de divisió entre elles: hi ha virtuts ètiques que tenen a veure amb el comportament i s'adquireixen i consoliden amb l'exercici i la pràctica. Entre estes virtuts Aristòtil anomena la generositat, la veracitat, la moderació, el valor, com a termes mitjans entre extrems; així, el valor és un terme mitjà entre l'atreviment, excés de valor, i la covardia, que és un defecte.

Sobre totes les virtuts destaca la justícia. La força que aquesta té sobre les altres consisteix en la seua perfecció, perquè el que és just es projecta més cap a l'altre que cap a sí mateix. Aquest plantejament mostra el sentit de solidaritat que correspon essencialment a la vida humana.

I aquesta perfecció vol dir que allò que serveix per a protegir el conjunt dels individus (la societat) és més important que el que protegisca a cadascun d'ells. Per això la injustícia és el major dels mals ja que esquinça el teixit social.

Les virtuts dianoètiques es desenvolupen al món intel·lectual i manifesten la vessant racional de l'ésser humà. El seu objectiu són, en principi, les coses necessàries, és a dir les que no poden ser d'una altra manera.

La ciència (episteme) i la intel·ligència (nous) són dues espècies d'aquestes virtuts intel·lectuals. La unió d'aquestes virtuts és la saviesa (sophía). Però també hi ha altres virtuts dianoètiques que es refereixen al contingent, és a dir, al que pot ser d'una altra manera.

Les virtuts característiques del contingent són l'art (téchne) i la prudència (phrónesis). L'interès d'aquests dos aspectes de la racionalitat consisteix en ser expressió del món real, de la inestabilitat de la vida i de la capacitat de l'home per inventar una forma de racionalitat. L'art desenvolupa la possibilitat de crear objectes; la prudència, la possibilitat d'idear objectes, de reflexionar sobre el bé i el mal en funció de determinats comportaments.

Aristòtil identifica la "virtut" (areté) amb l'hàbit (héksis) d'actuar segons el "just terme mitjà" entre dues actituds extremes, a les que anomena "vicis". Així diem que l'home és virtuós quan la seua voluntat ha adquirit l'hàbit d'actuar rectament, d'acord amb un just terme mitjà que evite tan l'excés com el defecte.

Ara bé, l'actuació d'acord amb el "just terme mitjà" o conforme amb la virtut requereix d'un cert tipus de saviesa pràctica a la que Aristòtil anomena prudència (phrónesis). Sense aquesta, la nostra actuació es veurà abocada irremissiblement a l'excés o el defecte o, el què és el mateix, al vici.

Repensant la teoria del medi, que Aristòtil sustenta en el seu escrit Ètica a Nicòmac, assenyala que la moral és pràctica. Però que és el just mig? Segons l'estagirita, consisteix en les diverses situacions de la vida de l'ésser humà. Practicar el just mitjà és el domini de la raó sobre els impulsos sensibles. A aquesta actitud l'anomena virtut moral o saviesa pràctica. Realitzar-nos en ella ens condueix a la recerca del bé, valor suprem que és la fi de totes les accions de l'home. Si els nostres governants practiquessin aquesta virtut moral, de segur que hi hauria més justícia. Educar al poble en els valors de tal manera que sàpiguen quins són els seus drets i quins són els seus deures com a ciutadans té el just mig que és la moderació en la vida de l'home. És important la seva pràctica perquè exclou els dos extrems viciosos: l'excés i la mancança que són nocius. Aristòtil, ens il·lustra amb molts exemples en la seva teoria del terme mitjà. Alguns dels qual podrien ser: "els aliments" a gran o petita quantitat destrueixen la salut, mentre que, pel contrari, preses en deguda proporció, la sostenen i l'augmenten", el mitjà pot ser la magnificència, perquè pot establir una diferència entre l'home magnífic i l'home liberal: l'un posseeix grans riqueses, l'altre poques "Les virtuts morals són les perfeccions de l'ànima i més exactament de la voluntat i del caràcter.”

Aristòtil defineix la virtut moral com una "disposició voluntària adquirida (hàbit) dirigida per la raó i que consisteix en el terme mitjà entre dos vicis". En aquesta definició trobem les tesis ètiques fonamentals d'aquest autor: la qüestió que preocupava a Plató en Menon relativa a si la virtut és un do diví, es troba en els homes per naturalesa o és possible que en el seu aprenentatge, llavors Aristòtil la resol indicant que la virtut es pot aprendre, que no depèn de la naturalesa i que no és una disposició innata sinó de l'exercici de la llibertat.

La virtut és un hàbit, és a dir una disposició que es crea en nosaltres per a la realització d'una tasca o activitat i és conseqüència de l'exercici o repetició: ens fem justos practicant la justícia, generosos practicant la generositat, valents practicant la valentia. La virtut moral es realitza en un subjecte a partir del que la seva raó li ensenya que per a la vida bona és necessària la perfecció de la raó (com ja havien assenyalat Sòcrates i Plató) per aquest motiu la virtut intel·lectual que anomenem prudència és fonamental també en el món moral, però, Aristòtil no defensa un intel·lectualisme moral radical doncs no creu (com sembla que era el cas de Sòcrates) que per a la vida bona sigui necessari i suficient que la raó ens sàpiga mostrar la conducta justa. En aquest punt Aristòtil s'acosta al sentit comú al indicar que si la voluntat d'una persona no és bona, si no ha estat disciplinada i entrenada per a la realització del correcte, encara que la raó li ensenyi el que cal fer, és improbable que aquesta persona ho faci.

La virtut consisteix en saber trobar el terme mitjà entre dos extrems, extrems que per ser tals són vicis; Aristòtil distingeix entre el "terme mitjà de la cosa" i la "mitjana per a nosaltres"; el terme mitjà és sempre d'alguna cosa que posseeix magnitud, i és mitjana en relació a la cosa quan se l'examina des d'un punt de vista purament matemàtic (així , el 6 és el terme mitjà entre 10 i 2), dista el mateix de qualsevol dels extrems, i és una sola i idèntica en totes les coses, però per establir el que és molt o poc en assumptes relatius al bé de les persones cal atendre les circumstàncies, al subjecte que realitza l'acció, a les seues necessitats i possibilitats, i per a això introdueix Aristòtil la idea de mitjana respecte a nosaltres: en la moralitat el terme mitjà es predica en les passions, els sentiments i les accions doncs, diu que en la por, l'atreviment, l'apetència, la ira, la compassió, i en general en el plaer i el dolor caben el més i el menys, i cap dels dos està bé.

El terme mitjà és el que no sobra ni falta, i no és únic ni igual per a tots. Sembla clar, per exemple, que respecte de ser bon estudiant el que per a uns és moltes hores d'estudi per a altres és poc, i establir el temps adequat depèn de les circumstàncies i de les persones, o que, en relació amb la humilitat o el desvergonyiment, no hi ha un terme matemàtic que correspongui a la conducta vàlida en tot moment i lloc, doncs en unes circumstàncies el correcte serà mostrar-se efusiu i cordial i en altres mantenir una certa distància i no massa emotivitat.

En resum, i utilitzant les pròpies paraules d'Aristòtil, si es viu la passió o el sentiment o es realitza l'acció "quan és degut, i per aquelles coses i respecte a aquelles persones i en vista d'allò i de la manera que deu, llavors hi ha de mitjana i és excel·lent, i en això consisteix la virtut". Tanmateix, Aristòtil també afirmarà que no tota acció ni tota passió admet el terme mitjà, doncs hi ha coses dolentes en si mateixes: passions dolentes en si mateixes són la malignitat, el desvergonyiment i l'enveja, i males accions en si mateixes l'adulteri, el robatori i l'homicidi .

Com a exemples de virtut cal assenyalar el valor (mig entre la temeritat i la covardia), la temprança (mig entre la intemperància o llibertinatge i la insensibilitat), encara que la més important és la justícia.

 Per Aristòtil, la virtut consisteix en un terme mig, la qual cosa no significa mediocritat sinó un equilibri entre els vicis dels extrems. El "valor" és un just mig entre la " temeritat" i la "por", per tant l'home prudent, sabrà triar el just terme mitjà.

FONTS

INTERNETGRAFIA

• http://erichluna.files.wordpress.com/2010/03/aristoteles.jpg
• http://iesplayasanjuan.edu.gva.es/filosofia2bach/selectividad/aristoteleseticanicomacoII.pdf
• http://www.paginasobrefilosofia.com/html/teoriaseticas/eticaaristoteles/preari.html
• www.recursostic.educacion.es\
• http://www.ucsm.edu.pe/rvargasm/ARISTOTELES_Y_EL_JUSTO_MEDIO.pdf\
• http://www.e-torredebabel.com/Historia-de-la-filosofia/Filosofiagriega/Aristoteles/VirtudMoral.htm

• https://pvelez3.files.wordpress.com/2014/03/1.jpg

BIBLIOGRAFIA

• NOVA Enciclopèdia Catalana de l'Estudiant 2005. Ediciones Primera Plana S. A. Consell de Cent 425-427 08009 Barcelona. ISBN 84-7254-770-1
• LA ENCICLOPEDIA. Salvat Editores 2003. ISBN 83-345-7464-0.vc
• HISTORIA UNIVERSAL. Editorial Salvat, S.L. 2004. ISBN 84-345-6259-6
• ENCICLOPEDIA DEL ESTUDIANTE 2005. Santillana Educacion S. L. Torrelaguna 60, 28043 Madrid. ISBN 84-9815-183-X

 

NTRODUCCIÓ AL CINEMA. LA NOUVELLE VAGUE

La Nouvelle Vague apareix com a crítica a alguns cineastes francesos, com a reacció a les estructures generals del cinema francès de l'època i en defensa de l'expressió cinema d'autor. Aquests directors varen filmar les seues primeres obres a finals de la dècada dels cinquanta, encara que mai varen constituir un moviment com a tal. Per altra banda, encara que algunes vegades s'ha volgut incloure en aquest moviment a Louis Malle o Alain Resnais, aquesta denominació ha anat a recaure en directors joves, alguns dels quals procedents de la revista Cahiers du Cinéma, entre els que podríem destacar a Godard, Chabrol, Rohmer o Truffaut.

Els principals eixos del moviment comparteixen, d'entrada, una cosa: tots ells van exercir de crítics abans de donar el salt a la direcció. És a dir, coneixien la història del cinema i havien reflexionat sobre aquest art quan es van posar darrere de la càmera. I, encara més important: quan van fer el pas a la direcció van establir una continuïtat entre l'exercici de la crítica i les seves obres cinematogràfiques.

Aquestes són, sintetitzant, algunes de les característiques del moviment:

• Pel·lícules de baix pressupost
• Rodatge en exteriors a París i amb pocs mitjans tècnics
• Ús de càmeres lleugeres per rodar en mà i amb llibertat
• Canvi en la fotografia amb moviments nous
• Preses llargues (a l'estil de l'americà Preminger o del japonès Mizoguchi)
• Personatges sense rumb ni expectatives
• Moments d'improvisació de rodatge i dels actors
• Muntatge discontinu
• Plànols-homenatge a altres autors
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  http://www.asmithillustration.com/images/shop/nouvelle.jpg
  
  

LA IMATGE I LA CULTURA POPULAR

LA IMATGE I LA CULTURA POPULAR

James Lull afirma que : "En las lenguas y culturas latinas, la palabra 'popular' se refiere mucho más a la idea de que la cultura se desarrolla a partir de la creatividad de la gente; no es algo que se dé a la gente. Esta perspectiva desbarata las distinciones entre productores y consumidores de los artefactos culturales, entre las industrias culturales y los contextos de recepción. Todos producimos cultura popular y construir cultura popular es un ejercicio de poder cultural."¹

Però també els debats sobre la cultura popular han girat al voltant dels temes següents:

• la cultura popular sorgeix de la gent com una expressió autònoma o s'imposa des de dalt com una forma de control social?
• La influència en la cultura popular de la industrialització i de la comercialització
• El rol ideològic de la cultura popular

És ben cert que un «selfie» és quelcom que ha passat a formar part de la cultura popular (crec que en aquest cas és una expressió autònoma però amb matisos) però, concretament, aquest ha tingut molta influència per dos motius: el primer perquè en ell hi ha un risc, és a dir, hi ha una persona que ha desafiat el perill i ha trencat motlles, cosa que sempre agrada, i en segon lloc perquè en el rerefons de la imatge hi ha un manifestació de la cultura popular, els bous.

Abans he comentat el tema de l'expressió autònoma amb matisos i ara passaré a explicar el perquè. Els matisos que faig són els següents: en primer lloc la pregunta de l'ou o la gallina, la cultura popular ve de baix o des de dalt?, en segon lloc, qui controla la cultura popular?, i en tercer lloc, perquè aquesta arriba a convertir-se en una cultura de masses?.

Aquestes preguntes tenen algunes respostes que es manifesten, justament en la «Cultura taurina» (no sé si realment valdria com a terme definitori...). Jo visc a un poble del País Valencià on l'afició als bous de carrer està molt arrelada. No hi ha festa a cap poble en que no es faça un espectacle d'aquesta mena, però ara, de sobte ens trobem en que els governs, ajuntaments, diputacions, comunitat, s'han llançat a fer una defensa aferrissada sobre aquesta festa. Motiu?, doncs dos molt concrets: en primer lloc perquè aquesta tradició arrossega un munt de seguidors essent el moment de plantejar la festa com a Bé D'Interès Comunitari i de pas posar contra les cordes als partits d'esquerres en els que una part gran de la militància no són partidaris d'aquestes celebracions, i en segon lloc perquè, el partit governant de dretes, amb aquesta estratègia, pretén recuperar molts dels vots que s'han deixat pel camí (sobretot per la nefasta manera de governar i perquè la corrupció ha arribat a límit insospitats) i, també de pas, moure el sentiment anticatalanista que encara existeix a moltes zones del País Valencià. Crec que en aquest cas la cultura que havia sorgit de manera espontània, popular o tradicional ha passat a ser controlada i dominada des de dalt.

1-J. Lull (1997). Medios, comunicación, cultura (pàg. 100). Buenos Aires: Amorrortu.

Article sobre l'Obsolescència Planificada

Per què, cada cert temps, canviem de telèfon mòbil, de roba, d'ordinador o de cotxe?

És normal que els aparells tecnològics duren tan poc temps?

Està programada la vida útil dels aparells?

Quin és el paper de les grans empreses en la caducitat dels objectes?

A partir d'aquestes preguntes us deixe un article interessant.

L'obsolescència planificada i la obsolecencia percebuda percepció són dos conceptes que es relacionen amb la vida útil d'un producte en particular.

La diferència és que l'obsolescència planificada es refereix a intents deliberats per les empreses per a la fabricació de productes que es converteixen en obsoletes després d'un cert període de temps, mentre que l'obsolescència percebuda es refereix a intents deliberats per les empreses per inculcar en la gent el desig d'adquirir contínuament nous productes per mantenir-se al dia sobre les últimes tecnologies i les tendències en general.

D'alguna manera, les dues formes són un tipus de "obsolescència planificada", on el primer és més tècnic i l'últim és més social.

L'obsolescència planificada és un concepte que es remunta a la dècada de 1920, tot i que no va guanyar una gran popularitat fins al voltant de la dècada de 1950.

El seu objectiu és crear a llarg termini un augment en vendes a l'obligar als consumidors a comprar constantment nous productes.

D'aquesta manera, les empreses poden generar més beneficis a través de les compres repetides pels consumidors.

Això s'aconsegueix en fabricar un producte de manera que no es tornin funcionals després d'un període de temps especificat.

Això es pot fer mitjançant l'ús de materials de baixa qualitat o la utilització d'un disseny que a la llarga obligarà els productes la seva degradació.

Per exemple, una empresa de fabricació de telèfons mòbils només poden utilitzar les parts que duren uns pocs anys, el que significa que els consumidors hauran de comprar constantment nous telèfons mòbils amb el temps.

Obsolescència percebuda són intents d'obligar als consumidors a comprar nous productes per mantenir-se al dia i en la moda.

Les empreses sovint han estat molt eficaços en l'exercici de les pors de la gent de ser percebut com antiquats pels seus companys.

En la societat de consum actual, les persones senten sovint que els productes que posseeixen són una part important de la seva identitat.

Per tant, les empreses utilitzen els anuncis i molt orquestrades campanyes de màrqueting per mostrar als consumidors com la compra dels productes més recents millorarà la seva identitat i elevés la seva posició dins de les seves xarxes personals.

La indústria de la moda ha estat molt eficaç en la imposició d'obsolescència percebuda, com les tendències de la moda està canviant constantment.

La gent sovint se senten inclinats a comprar una peça de vestir, ja que encaixa amb les últimes tendències.

Com a resultat, l'obsolescència percebuda imposa la pressió social per adquirir un nou producte.

Les dues formes d'obsolescència són destructives, tant en termes psicològics i ambientals.

Psicològicament, pressionant a les persones a comprar l'última tecnologia o producte infon la insatisfacció constant amb la gent per les seves possessions personals.

El medi ambient, pressiona les persones a comprar coses noves constantment i això causa gran estrès sobre el medi ambient.

Atès que els nous productes que contínuament apareixen a un ritme sense precedents i augmenta la contaminació per complir amb la demanda dels consumidors.

La sostenibilitat en el futur ha de superar els problemes d'obsolescència i tractar d'animar als usuaris a comprar els productes que duren llargs períodes de temps, de manera que menys recursos del medi ambient s'utilitzin en el llarg termini.

No obstant això, encoratjar a les empreses a adoptar aquests ideals és difícil a causa de les enormes guanys que s'obtenen dels consumidors en comprar nous productes constantment.

http://mitecnologico.com/igestion/Main/ObsolescenciaPlanificadaYPercibida