diumenge, 29 de maig de 2016

LA IMATGE I LA CULTURA POPULAR

LA IMATGE I LA CULTURA POPULAR
James Lull afirma que : "En las lenguas y culturas latinas, la palabra 'popular' se refiere mucho más a la idea de que la cultura se desarrolla a partir de la creatividad de la gente; no es algo que se dé a la gente. Esta perspectiva desbarata las distinciones entre productores y consumidores de los artefactos culturales, entre las industrias culturales y los contextos de recepción. Todos producimos cultura popular y construir cultura popular es un ejercicio de poder cultural."1
Però també els debats sobre la cultura popular han girat al voltant dels temes següents:
  • la cultura popular sorgeix de la gent com una expressió autònoma o s'imposa des de dalt com una forma de control social?
  • La influència en la cultura popular de la industrialització i de la comercialització
  • El rol ideològic de la cultura popular
És ben cert que un «selfie» és quelcom que ha passat a formar part de la cultura popular (crec que en aquest cas és una expressió autònoma però amb matisos) però, concretament, aquest ha tingut molta influència per dos motius: el primer perquè en ell hi ha un risc, és a dir, hi ha una persona que ha desafiat el perill i ha trencat motlles, cosa que sempre agrada, i en segon lloc perquè en el rerefons de la imatge hi ha un manifestació de la cultura popular, els bous.
Abans he comentat el tema de l'expressió autònoma amb matisos i ara passaré a explicar el perquè. Els matisos que faig són els següents: en primer lloc la pregunta de l'ou o la gallina, la cultura popular ve de baix o des de dalt?, en segon lloc, qui controla la cultura popular?, i en tercer lloc, perquè aquesta arriba a convertir-se en una cultura de masses?.
Aquestes preguntes tenen algunes respostes que es manifesten, justament en la «Cultura taurina» (no sé si realment valdria com a terme definitori...). Jo visc a un poble del País Valencià on l'afició als bous de carrer està molt arrelada. No hi ha festa a cap poble en que no es faça un espectacle d'aquesta mena, però ara, de sobte ens trobem en que els governs, ajuntaments, diputacions, comunitat, s'han llançat a fer una defensa aferrissada sobre aquesta festa. Motiu?, doncs dos molt concrets: en primer lloc perquè aquesta tradició arrossega un munt de seguidors essent el moment de plantejar la festa com a Bé D'Interès Comunitari i de pas posar contra les cordes als partits d'esquerres en els que una part gran de la militància no són partidaris d'aquestes celebracions, i en segon lloc perquè, el partit governant de dretes, amb aquesta estratègia, pretén recuperar molts dels vots que s'han deixat pel camí (sobretot per la nefasta manera de governar i perquè la corrupció ha arribat a límit insospitats) i, també de pas, moure el sentiment anticatalanista que encara existeix a moltes zones del País Valencià. Crec que en aquest cas la cultura que havia sorgit de manera espontània, popular o tradicional ha passat a ser controlada i dominada des de dalt.

1-J. Lull (1997). Medios, comunicación, cultura (pàg. 100). Buenos Aires: Amorrortu.

Cap comentari:

Publica un comentari