dilluns, 30 de maig de 2016

FILOSOFIA. EL TERME MITJÀ D'ARISTÒTIL

EL TERME MITJÀ

Aristòtil desenvolupa una teoria de les virtuts i fa una mena de divisió entre elles: hi ha virtuts ètiques que tenen a veure amb el comportament i s'adquireixen i consoliden amb l'exercici i la pràctica. Entre estes virtuts Aristòtil anomena la generositat, la veracitat, la moderació, el valor, com a termes mitjans entre extrems; així, el valor és un terme mitjà entre l'atreviment, excés de valor, i la covardia, que és un defecte.
Sobre totes les virtuts destaca la justícia. La força que aquesta té sobre les altres consisteix en la seua perfecció, perquè el que és just es projecta més cap a l'altre que cap a sí mateix. Aquest plantejament mostra el sentit de solidaritat que correspon essencialment a la vida humana.
I aquesta perfecció vol dir que allò que serveix per a protegir el conjunt dels individus (la societat) és més important que el que protegisca a cadascun d'ells. Per això la injustícia és el major dels mals ja que esquinça el teixit social.
Les virtuts dianoètiques es desenvolupen al món intel·lectual i manifesten la vessant racional de l'ésser humà. El seu objectiu són, en principi, les coses necessàries, és a dir les que no poden ser d'una altra manera.
La ciència (episteme) i la intel·ligència (nous) són dues espècies d'aquestes virtuts intel·lectuals. La unió d'aquestes virtuts és la saviesa (sophía). Però també hi ha altres virtuts dianoètiques que es refereixen al contingent, és a dir, al que pot ser d'una altra manera.
Les virtuts característiques del contingent són l'art (téchne) i la prudència (phrónesis). L'interès d'aquests dos aspectes de la racionalitat consisteix en ser expressió del món real, de la inestabilitat de la vida i de la capacitat de l'home per inventar una forma de racionalitat. L'art desenvolupa la possibilitat de crear objectes; la prudència, la possibilitat d'idear objectes, de reflexionar sobre el bé i el mal en funció de determinats comportaments.
Aristòtil identifica la "virtut" (areté) amb l'hàbit (héksis) d'actuar segons el "just terme mitjà" entre dues actituds extremes, a les que anomena "vicis". Així diem que l'home és virtuós quan la seua voluntat ha adquirit l'hàbit d'actuar rectament, d'acord amb un just terme mitjà que evite tan l'excés com el defecte.
Ara bé, l'actuació d'acord amb el "just terme mitjà" o conforme amb la virtut requereix d'un cert tipus de saviesa pràctica a la que Aristòtil anomena prudència (phrónesis). Sense aquesta, la nostra actuació es veurà abocada irremissiblement a l'excés o el defecte o, el què és el mateix, al vici.
Repensant la teoria del medi, que Aristòtil sustenta en el seu escrit Ètica a Nicòmac, assenyala que la moral és pràctica. Però que és el just mig? Segons l'estagirita, consisteix en les diverses situacions de la vida de l'ésser humà. Practicar el just mitjà és el domini de la raó sobre els impulsos sensibles. A aquesta actitud l'anomena virtut moral o saviesa pràctica. Realitzar-nos en ella ens condueix a la recerca del bé, valor suprem que és la fi de totes les accions de l'home. Si els nostres governants practiquessin aquesta virtut moral, de segur que hi hauria més justícia. Educar al poble en els valors de tal manera que sàpiguen quins són els seus drets i quins són els seus deures com a ciutadans té el just mig que és la moderació en la vida de l'home. És important la seva pràctica perquè exclou els dos extrems viciosos: l'excés i la mancança que són nocius. Aristòtil, ens il·lustra amb molts exemples en la seva teoria del terme mitjà. Alguns dels qual podrien ser: "els aliments" a gran o petita quantitat destrueixen la salut, mentre que, pel contrari, preses en deguda proporció, la sostenen i l'augmenten", el mitjà pot ser la magnificència, perquè pot establir una diferència entre l'home magnífic i l'home liberal: l'un posseeix grans riqueses, l'altre poques "Les virtuts morals són les perfeccions de l'ànima i més exactament de la voluntat i del caràcter.”
Aristòtil defineix la virtut moral com una "disposició voluntària adquirida (hàbit) dirigida per la raó i que consisteix en el terme mitjà entre dos vicis". En aquesta definició trobem les tesis ètiques fonamentals d'aquest autor: la qüestió que preocupava a Plató en Menon relativa a si la virtut és un do diví, es troba en els homes per naturalesa o és possible que en el seu aprenentatge, llavors Aristòtil la resol indicant que la virtut es pot aprendre, que no depèn de la naturalesa i que no és una disposició innata sinó de l'exercici de la llibertat.
La virtut és un hàbit, és a dir una disposició que es crea en nosaltres per a la realització d'una tasca o activitat i és conseqüència de l'exercici o repetició: ens fem justos practicant la justícia, generosos practicant la generositat, valents practicant la valentia. La virtut moral es realitza en un subjecte a partir del que la seva raó li ensenya que per a la vida bona és necessària la perfecció de la raó (com ja havien assenyalat Sòcrates i Plató) per aquest motiu la virtut intel·lectual que anomenem prudència és fonamental també en el món moral, però, Aristòtil no defensa un intel·lectualisme moral radical doncs no creu (com sembla que era el cas de Sòcrates) que per a la vida bona sigui necessari i suficient que la raó ens sàpiga mostrar la conducta justa. En aquest punt Aristòtil s'acosta al sentit comú al indicar que si la voluntat d'una persona no és bona, si no ha estat disciplinada i entrenada per a la realització del correcte, encara que la raó li ensenyi el que cal fer, és improbable que aquesta persona ho faci.
La virtut consisteix en saber trobar el terme mitjà entre dos extrems, extrems que per ser tals són vicis; Aristòtil distingeix entre el "terme mitjà de la cosa" i la "mitjana per a nosaltres"; el terme mitjà és sempre d'alguna cosa que posseeix magnitud, i és mitjana en relació a la cosa quan se l'examina des d'un punt de vista purament matemàtic (així , el 6 és el terme mitjà entre 10 i 2), dista el mateix de qualsevol dels extrems, i és una sola i idèntica en totes les coses, però per establir el que és molt o poc en assumptes relatius al bé de les persones cal atendre les circumstàncies, al subjecte que realitza l'acció, a les seues necessitats i possibilitats, i per a això introdueix Aristòtil la idea de mitjana respecte a nosaltres: en la moralitat el terme mitjà es predica en les passions, els sentiments i les accions doncs, diu que en la por, l'atreviment, l'apetència, la ira, la compassió, i en general en el plaer i el dolor caben el més i el menys, i cap dels dos està bé.
El terme mitjà és el que no sobra ni falta, i no és únic ni igual per a tots. Sembla clar, per exemple, que respecte de ser bon estudiant el que per a uns és moltes hores d'estudi per a altres és poc, i establir el temps adequat depèn de les circumstàncies i de les persones, o que, en relació amb la humilitat o el desvergonyiment, no hi ha un terme matemàtic que correspongui a la conducta vàlida en tot moment i lloc, doncs en unes circumstàncies el correcte serà mostrar-se efusiu i cordial i en altres mantenir una certa distància i no massa emotivitat.
En resum, i utilitzant les pròpies paraules d'Aristòtil, si es viu la passió o el sentiment o es realitza l'acció "quan és degut, i per aquelles coses i respecte a aquelles persones i en vista d'allò i de la manera que deu, llavors hi ha de mitjana i és excel·lent, i en això consisteix la virtut". Tanmateix, Aristòtil també afirmarà que no tota acció ni tota passió admet el terme mitjà, doncs hi ha coses dolentes en si mateixes: passions dolentes en si mateixes són la malignitat, el desvergonyiment i l'enveja, i males accions en si mateixes l'adulteri, el robatori i l'homicidi .
Com a exemples de virtut cal assenyalar el valor (mig entre la temeritat i la covardia), la temprança (mig entre la intemperància o llibertinatge i la insensibilitat), encara que la més important és la justícia.

 Per Aristòtil, la virtut consisteix en un terme mig, la qual cosa no significa mediocritat sinó un equilibri entre els vicis dels extrems. El "valor" és un just mig entre la " temeritat" i la "por", per tant l'home prudent, sabrà triar el just terme mitjà.


FONTS

INTERNETGRAFIA


  • http://erichluna.files.wordpress.com/2010/03/aristoteles.jpg
  • http://iesplayasanjuan.edu.gva.es/filosofia2bach/selectividad/aristoteleseticanicomacoII.pdf
  • http://www.paginasobrefilosofia.com/html/teoriaseticas/eticaaristoteles/preari.html
  • www.recursostic.educacion.es\
  • http://www.ucsm.edu.pe/rvargasm/ARISTOTELES_Y_EL_JUSTO_MEDIO.pdf\
  • http://www.e-torredebabel.com/Historia-de-la-filosofia/Filosofiagriega/Aristoteles/VirtudMoral.htm
  • https://pvelez3.files.wordpress.com/2014/03/1.jpg

BIBLIOGRAFIA

  • NOVA Enciclopèdia Catalana de l'Estudiant 2005. Ediciones Primera Plana S. A. Consell de Cent 425-427 08009 Barcelona. ISBN 84-7254-770-1
  • LA ENCICLOPEDIA. Salvat Editores 2003. ISBN 83-345-7464-0.vc
  • HISTORIA UNIVERSAL. Editorial Salvat, S.L. 2004. ISBN 84-345-6259-6
  • ENCICLOPEDIA DEL ESTUDIANTE 2005. Santillana Educacion S. L. Torrelaguna 60, 28043 Madrid. ISBN 84-9815-183-X

 

Cap comentari:

Publica un comentari