dimarts, 31 de maig del 2016

ANÀLISI LEXICOMÈTRICA POLÍTICA

A partir d'un BLOG sobre política he passat a analitzar amb el programa ANTCONC per a Mac l'anàlisi lexicomètrica sobre un text que parla sobre les relacions polítiques al si del Partit Socialista. La problemàtica amb el "baró" valencià i les possicions que hi ha en un partit sonsiderat federal arreu de tot el territori.
L'anàlisi feta a partir del text dona com resultat el següent:


Així trobem que les paraules més utilitzades són paraules que, poc o res, tenen a veure amb un text que puga considerar-se com a polític. Llavors, aquest primer resultat no ens dóna cap idea de quin tipus de text pot haver estat analitzat.
Però hi ha una cosa més curiosa, així quan cerquem paraules com política o pacte. Totes dues tan de moda llavors els resultats obtinguts són:

POLÍTICA


PACTE



CULTURA. QUÈ ÉS?

CULTURA. QUÈ ÉS?

Mentre que la societat té una idea pròpia i particular sobre la cultura, que es veu reflectida en el dia a dia, sembla que aquesta concepció que tenim d'ella és totalment errònia. Així nosaltres considerem quelcom cultural el que fa referència a les arts (cinema, pintura etc.) de la mateixa manera que considerem una persona culta aquella que es passa el dia llegint, que viatja molt i coneix món o una que es dedica a fer pel·lícules. Però una vegada endinsat en el món de l'antropologia cultural aquesta concepció sobre la cultura es desfà com un castell de cartes. És estrany comprovar com molts dels conceptes que socialment hem assimilat i dels quals tenim una concepció i una idea formada acabem per comprovar que tot allò no és tal i com pensàvem.
Si considerem que la cultura està en els objectes, confonem les “cultures” (la literatura o el cinema) amb els agents (els literats o els artistes) i, a més, jerarquitzem les formes culturals, de manera que classifiquem les formes de cultura almenys en dos tipus: l’alta cultura (la música clàssica o la pintura contemporània) i la cultura popular, que, a més, relacionem amb les capacitats d’uns quants (en el primer cas) o de la majoria (en el segon). Això té implicacions importants per a la construcció de l’estatus social, és a dir, per a la distribució del poder en la societat, ja que, el que Bourdieu va anomenar capital cultural ens atorga una posició determinada en les relacions socials. Si això ho elevem a una escala superior, es considera que hi ha cultures avançades i estacionàries, cultures més “avançades” i cultures més “primitives”, en un exercici d’etnocentrisme que Lévi-Strauss va criticar amb duresa en el text Raza e Historia (1995).
Cada acció humana depèn en l’acabament de l’experiència social d’un agent concret que la posa en pràctica, d’un temps social concret d’aprenentatge, de la depuració d’una competència, d’un treball utilitzat a desenvolupar-la. I això marca diferenciacions entre les accions (Díaz de Rada, 2010, pàg. 197).

“Los cuadros, los libros, las obras de arte, esas cosas que llamamos «cultura» no son distintas de los tornillos, los raíles o las tuberías: para un antropólogo social no lo son.”
(Díaz de Rada (2010, pàg. 199))

TREBALL SOCIOLOGIA. BELLESA I FEMNISME

AQUEST TREBALL ES VA ELABORAR PER TAL DE FER UNS ESTUDIS SOBRE 
LA BELLESA I EL FEMINISME RELACIONANT-LO AMB LES TALLES DE ROBA

La belleza cabe en la talla 48

A l'inici, i abans d'endinsar-me en els factors sociològics que observem en el text voldria fer una petita reflexió personal sobre la lectura del text.
Queda demostrat que en aquesta vida les coses passades sempre tornen, encara que ho facin en més o menys mesura (esperem que les que han sigut fatals per la humanitat no) i la moda no és aliena a tot el que dic. Només cal recordar com de vegades portem un estil de roba i les dones més majors diuen “això ja ho portava jo quan era jove”, també podem comprovar com al llarg de la nostra vida hem portat: pantalons de campana, pantalons de camal estret, una altra vegada campanes i ara una altra vegada estrets.
Tot això ens ve a demostrar que unes dones que fa uns trenta anys eren observades amb molt de gust quan tenien corbes, deixant-se de banda a les més primes, ara tornen a “vindre de gust” les corbes ben portades, i és que el ser humà necessita anar canviant constantment i que la rutina no és bona, es a dir la societat necessita nous incentius.
Cadascuna de les persones dintre de la llibertat ha d'exercir el seu rol en la societat, veiem com les modes ens porten a canviar els nostres gustos en un moment determinat, sempre i quan, aquestes modificacions sempre siguen elements agradables a la vista i no siguen coses desproporcionades, desagradables o que puguen ferir la sensibilitat d'una part de la societat.
Voldria arriscar-me al pensar que la moda és una institució social i és que si tal com hem estudiat se'ns diu que les institucions són coses que resulten de la necessitat humana d'orientar-se en el món , que ens soluciones molts problemes i que ajuden a organitzar la vida a més de dir-nos que una institució seria un patró de comportament, una mena de llibre de navegació que ens ofereix la societat i que imposa sobre les conductes dels individus1 ,voldria reafirmar-me en que la moda podem definir-la com una institució i és que a banda de tot això crec que té les característiques bàsiques d'una institució, es a dir: externalitat, objectivitat, coerció, historicitat i autoritat moral.
Una altra part de la sociologia sobre la que podem reflexionar a partir del text anterior és l'etiquetació, i és que quan sentim parlar del món de la moda i dels models a tots ens ve al cap la típica o típic model prim, musculós, guapo, alt, simpàtic, jove etc., es a dir els tenim a tots etiquetats seguint un patró al qual estem acostumats des de molts anys. Cal recordar expressions relatives a aquest món i que s'han incorporat al nostre llenguatge quotidià: 90-60-90, aquesta noia sembla una model, “tableta de chocolate” (referit a les abdominals) o amb aquesta figura serà una model de major. Però observem que totes les expressions venen a recordar-nos com és la imatge dels models, o sigui ningú de nosaltres pensa en una talla 48.
Enllaçant amb el que comente al punt anterior podem observar la influencia que té la socialització sobre l'estereotip de la moda i tot el que envolta al seu món. Quan em referisc al llenguatge o frases fetes que s'utilitzen quan parlem de la moda podem veure com algunes d'aquestes les escoltem des dels primers anys de les nostres vides, i és que quan escoltem l'expressió “aquesta nena sembla una model”, la noia afectada pot tenir dos o tres anys i ja en aquests moments estem ensenyant-li a la nena o el nen que un o una model és una persona eixerida i amb una figura que no serà mai la d'una 48. Per la qual cosa al introduir-li tota aquesta informació des de l'inici de la seva vida ja l'estem socialitzant. Possiblement més endavant i si els rols canvien es podrà produir una re-socialització, però en aquesta socialització primària ja té en la seva ment com són els models i que difícilment poden ser usuaris d'una talla 48.
És legítim que tothom pense en canviar d'estatus social o bé de classe durant la seva vida i quina millor manera de fer-ho que dedicar-se a una activitat que estiga seguida per la societat i a la vegada sigui una imatge de tota la joventut.
L'adolescència té una importància cabdal en moltes de les decisions que es prenen en la vida, es a dir un adolescent comença a fer plans del que vol ser quan sigui gran. Això fa que molts dels adolescents es mirin en l'aparador de tot el que representa la moda i veuen com els models porten una vida fàcil, luxosa, tenen els mitjans al seu abast i un munt de seguidors que els fan ser Déus, a més de tot això al món de la moda és relativament fàcil arribar ja que no suposa un esforç en els estudis ni un esforç físic amb horaris desajustats, alhora que també ho és per escalar d'estatus i de classe social.
Pensem que amb una escalada fàcil i ràpida en el món de la moda podem escalar també d'estatus i classe social, però crec que no és així i simplement es canvia d'estatus entre els que es troben en un moment donat al seu costat, ja que quan al model les coses no li van bé aquests mateixos que l'havien pujat al cel, el faran caure de la mateixa manera o més ràpid si convé.
Perquè faig aquesta reflexió, doncs per què al món de la moda hi ha moltíssima gent que és d'usar i tirar, es a dir o tens una talla determinada encara que et coste la mort o et quedes sense estatus social, classe, diners i fins i tot vida.
Ja està bé que aquesta societat s'haja de mirar en models que no fan cap bé a la joventut d'avui en dia. Hem vist com han anat apareixent malalties relacionades amb el pes per culpa de voler copiar uns estereotips, que per dir-ho suaument em sembles insalubres i que es done una oportunitat a tot el que sigui una bellesa física sense etiquetes de talla i que una talla 48, 44 o 46 siguin tan dignes com les altres si es porten amb alegria, salut i classe.
És d'agrair que els mateixos mitjans de comunicació que satiritzen molt sovint a la societat hagin sabut fer un pas més endavant i hagin arriscat donant importància a persones que mostren el seu pes molt dignament. En aquest cas una de les empreses que va apostar fort i que li ha eixit bé va ser Dove, ja que va ser la primera en utilitzar models no tan primes i amb la qual moltes dones es van sentir identificades. Crec que a partir d'aquest moment moltes dones d'una edat tan meravellosa com poden ser els trenta o quaranta anys van veure que els seu rol en la societat podia començar a canviar i ser vistes com a dones atractives a més de començar a sentir-se a gust amb el seu cos. A més els homes crec que estàvem una mica farts de models tan primes, fins i tot anoréxiques i aquesta nova tendència ens ha obert els ulls.
En aquesta web podeu veure el calvari que ha passat una jove per no complir amb els, suposats, canons de bellesa
http://www.ccma.cat/324/la-reivindicacio-duna-noia-a-facebook-demanant-respecte-pel-seu-fisic-es-fa-viral/noticia/2733530/
1-S.Cardús, E. Fernández, A. Estradé,, J. Estruch, R. Martínez, F. Núñez. Sociologia. UOC

POLÍTICA. PROBLEMES ACTUALS DE LA DEMOCRÀCIA

POLÍTICA.
 PROBLEMES ACTUALS DE LA DEMOCRÀCIA

Podríem assenyalar com a principals problemes de la democràcia actual els següents:
La pluralitat (d'idees, d'opinions, de partits, ...) Quan hi ha un bipartidisme "estàtic" on a més les dues opcions se semblen massa amb el que l'alternança en el poder polític és molt limitada
La llibertat de premsa per controlar la resta dels poders. Aquesta ha de sotmetre a la crítica a tots ells sense excepció.
El control dels poders ha de permetre treure a la llum qualsevol tipus d'abusos de poder. Els poders han de ser independents perquè sigui efectiu el control mutu dels mateixos.
La percepció que els grans problemes estan "estancats" pot ser un indicador que el grau de democràcia és insuficient o que el model democràtic ha arribat al seu "sostre", no dóna més de si.
La desvinculació del poble respecte del sistema polític és un altre indicador que este és poc democràtic i està fracassant. La política afecta tot el món i que la gent comence a desentendre's és perquè es comença a perdre la fe en un sistema, això es tradueix en una abstenció cada vegada més gran i en un creixent desinterès per la política.
Un alt percentatge de casos de corrupció i la sensació generalitzada que tot està corromput i que la justícia no funciona solen ser una conseqüència directa d'una democràcia escassa

dilluns, 30 de maig del 2016

PSICOLOGIA. Processos d'influència social. L'obediència a l'autoritat

PSICOLOGIA. 
Processos d'influència social. L'obediència a l'autoritat

EXPERIMENT DE MILGRAM “OBEDIÈNCIA A L'AUTORITAT”



En primer lloc voldria dir que l'experiment m'ha sobtat molt, però no per la violència en que actuen els que compleixen la funció d'alumnes sinó pel que fa als instructors. En principi sembla que els que tenen una missió més complicada són els que actuen com a alumnes i que són els van a rebre el càstig i per tant es valorarà el seu grau d'obediència, però no és així ja que aquesta obediència està enfocada en l'acció de l'instructor.
L'obediència no l'esperem des de la posició de l'alumne, jo en principi si que ho creia així, sinó que l'esperem per part de l'instructor, el qual actua com una mena de botxí infringint un càstig creixent sobre l'alumne. L'experiment ens demostra que que aquest càstig pot arribar en un seixanta-tres per cent dels casos a matar a l'alumne.
Aquesta quantitat d'instructors que són capaços d'acabar amb la vida de l'alumne ho fan des de la visió de l'obediència. Ells creuen que sols tenen una part de culpabilitat i que aquesta està repartida entre tota la cadena de comandament. Cal comprovar com un dels instructors acaba fent referència a l'escala militar explicant que quan a un aviador li manen que llance una bomba ell no és culpable del fet ja que a ell li ho han manat, per això també diu que hauria arribat a castigar a l'alumne fins la mort perquè els seus superiors li ho manen, per tant la seva culpabilitat no és absoluta però l'obediència si.
També s'analitzen diferents accions durant l'experiment, una d'elles és quan es produeix el contacte físic entre tots dos, o quan hi ha desacord entre els dos comandaments superiors. En primer lloc aquesta aproximació entre el castigador i el castigat fa que en l'instructor apareguen els primer dubtes sobre el càstig, els quals desapareixen quan l'autoritat superior es mostra ferm en les seves instruccions i en segon lloc cal observar com a partir d'una discussió entre dos comandaments de nivell superior al de l'instructor, fa que aquest comence a mostrar dubtes sobre el que ha de fer. Sols quan hi ha una ordre inqüestionable és quan l'instructor compleix perfectament i quan hi ha menys dubtes en l'actuació.
 Cal dir que l'experiment és fictici i no es castiga a ningú físicament, però abans d'esbrinar-ho aquest experiment es rebel·la com a realista i esgarrifant.

FONTS
  • http://www.simplypsychology.org/milgram.jpg
  • http://www.youtube.com/watch?v=7JFIP98ASxU
  • http://www.youtube.com/watch?v=JQJZMyOipgc&feature=related  

SPINOZA I LA IL.LUSTRACIÓ

SPINOZA I LA IL.LUSTRACIÓ


La influència de Spinoza en la Il·lustració, sobretot l'alemanya, és important, tot i tractar-se d'un filòsof maleït per haver fet de l'extensió un atribut de Déu i d'aquest una “cosa extensa”. El pensament de Spinoza, bèstia negra de l'Europa benpensant però mestre secret de la Il·lustració més radical, és la d'un ateu virtuós.
Aquest pensament de Spinoza sobre l'ateisme fa que alguns dels filòsofs de l'època s'oposaren de manera radical. Trobem alguns exemples com el de Locke, el qual posava límits a la tolerància i manifestava que no es podia ser tolerant amb els ateus perquè destrueixen el fonament de la moralitat, encara que al mateix temps també diu que no s'havia de ser tolerant amb els catòlics. També Bayle proposa que la tolerància no ha de tindre límits i qualifica tan als ateus com als catòlics de secta.
 Encara que la influència de Spinoza en nota en molts dels filòsofs de la Il·lustració, la major part d'ells rebutgen aquestes idees tan radicals que proposa i són més tebis amb les seues idees, com ara Voltaire, el qual és deista, anticlerical, però no pas ateu. Finalment Rousseau coincideix amb el gruix dels il·lustrats; allò que el distingeix d'ells en aquesta matèria és que en aquests (que majoritàriament no són ateus) la religió ocupa un lloc poc important, sense cap mena de rellevància en l'ordre de l'experiència personal.

FONT

https://i.ytimg.com/vi/G_vnciVBgSA/maxresdefault.jpg

EL MUSEU

QUÈ ÉS UN MUSEU?

A partir de la creació del primer museu amb caràcter públic, a la fi del segle XVIII, s'intenta analitzar el concepte de museu com una realitat dinàmica que es va desenvolupant fins els nostres dies. En l'actualitat, es dóna una forta crisi d'identitat dins de la institució museística, l'evolució dels quals s'haurà d'anar definint en les noves polítiques culturals que aposten per la protecció, conservació i defensa del patrimoni mundial.
Però, Què és un museu?
Hi ha moltes definicions de museu. Associacions, organitzacions, especialistes..., fins i tot la legislació de molts països, han definit aquest concepte. De totes maneres ens hauríem de centrar en la que proposa l'ICOM, organisme internacional que depèn de la UNESCO:

"Un museu és una institució permanent, sense finalitat de lucre, al servei de la societat i del seu desenvolupament, i oberta al públic, que s'ocupa de l'adquisició, la conservació, la recerca, la transmissió d'informació i exposició de testimonis materials dels individus i el seu medi ambient, amb les finalitats de l'estudi, l'educació i el gaudi."

Tenim definides les "quatre potes" fonamentals: l'adquisició, la conservació, la recerca i la transmissió.

1) L'adquisició: un museu ha de tenir una política d'adquisicions coherent amb la filosofia de la seva pròpia col·lecció. Un museu no és un magatzem desordenat.
2) La conservació: les obres que té en dipòsit s'han de conservar en les condicions tècniques que determini el personal adscrit a aquesta funció. Les decisions pel que fa a la gestió han de quedar al marge de la política ja que el patrimoni és prioritari i la raó de ser de la institució. Si no conservem el patrimoni no tenim res per mostrar, res per investigar... i les futures adquisicions són del tot desaconsellables.
3) La recerca: implica actualment un sobreesforç econòmic considerable per als museus. El personal investigador necessita grans quantitats de fons, de manera continuada. Aquesta opció queda relegada a les grans institucions. La recerca és imprescindible si volem difondre conceptes d'actualitat i referents.
4) La transmissió: l'ICOM ens demana que fem el nostre museu "comprensible" al públic al qual ens adrecem. Les estratègies de difusió són diverses i varien en funció de certs corrents. El patrimoni és una oferta complementària, tant si ens agrada com si no, i de caràcter minoritari, i a l'Estat espanyol encara conserva el caràcter elitista que caracteritzava aquests equipaments durant el segle XIX i bona part del XX.
Un museu no és una col·lecció o una exposició temporal.

 Hem d'entendre els museus com eines de comunicació entre els objectes i el públic usuari que els ha d'interpretar. Cal, doncs, establir les bases d'aquesta comunicació. Tal com hem anat veient, la concepció dels museus ha anat canviant en funció dels canvis que experimentava la societat. De ser objectes col·leccionables, més o menys classificats en funció d'uns criteris abstractes, han passat a ser instruments d'alliçonament ideològic d'alta potència.

FONTS
  • Sospedra i Roca, Rafel. Museologia, museografia i museus. PID_00154496. Materials de la UOC