CULTURA DEL TERRITORI.
EL BARRI DEL CABANYAL (VALÈNCIA)
El
barri del Cabanyal-Canyamelar
és,
des de finals del segle
XIX,
un barri mariner de la ciutat de València.
Aquest
barri, fins a 1897,
va ser un municipi independent anomenat el
Poble Nou de la Mar.
La seua peculiar trama en retícula deriva de les alineacions de les
antigues barraques,
paral·leles al mar. Aquest tret particular li conferí el títol de
Bé
d'Interés Nacional.
El poble, principalment de pescadors, prompte es va convertir en una
zona d'interès com a lloc de descans i oci. Mostra d'això són un
bon nombre d'alqueries que apareixien juntament amb les barraques,
pertanyents als més afavorits en el s. XVIII, o la presència de
fondes que s'anunciaven en la premsa de l'època. A la darreria del
segle
XX es
començà a estudiar projectes per a construir l'extensió de
l'avinguda
de Vicent Blasco Ibáñez,
que passaria a través del barri i que requerix l'enderroc de quasi
2.000 edificis, molts d'ells considerats d'interès nacional.
El
del Cabanyal és un cas que a hores d'ara serveix ja per explicar el
malmès estat de salut política, social i econòmica d'un poble, el
valencià, i d'una època, l'actual, baix (preposició no innocent)
l'acció d'un govern, el del Partit Popular. Entre les moltes lliçons
que a partir d'aquest conflicte poden aprendre, mereixen especial
consideració les relatives al funcionament de les institucions. Jo
faig un resum
-
L'Executiu. Segons els manuals a l'ús, el Govern dirigeix la política del territori que administra, i ho ha de fer d'acord amb les lleis i atenent a l'interès general. El govern municipal ha plantejat la prolongació de Blasco Ibáñez com un tema personal de l'alcaldessa, manipulant els procediments administratius, explicant la seva pretesa necessitat en idees que indignen i ruboritza, i castigant al Cabanyal a una desatenció que el degrada dia a dia. El govern autonòmic, per la seva banda, ha entès el problema en clau interna de partit, i a la vista del poder de l'alcaldessa en ell, la Conselleria de Cultura ha renunciat a protegir el patrimoni històric, mirant cap a un altre costat. Com a colofó, ambdues instàncies han reprimit als funcionaris que de manera responsable informar negativament el seu Pla, per considerar il·legal, i han ascendit a què submisament l'han recolzat.
-
El Legislatiu. La seva missió és fer lleis i controlar l'Executiu. No obstant això, en el nostre cas les Corts Valencianes han estat controlades pel Consell, que va impedir a través del Grup Parlamentari Popular que la Síndic de Greuges comparegués en les Corts per exposar la seva memòria, com cada any. I això en represàlia per la resolució que requeria a Cultura la revisió del seu informe favorable al Pla del Cabanyal, i per por que relatés les greus irregularitats que conté. D'altra banda, la guinda ha vingut de la mà de la recent reforma de la Llei de Patrimoni Cultural Valencià, que adequa la norma a l'afany espoliador del partit governant (l'únic que l'ha recolzat), i de passada dóna entrada al nostre territori a accions espoliadores clarament inconstitucionals.
-
Altres organismes de control. La tebior, correcció política, ambigüitat, quan no desistiment de funcions, del Consell Valencià de Cultura i del Consell Jurídic Consultiu, han revelat l'actitud d'unes persones que figuren en unes institucions més pendents de mantenir i millorar el seu estatus personal de complir amb un treball -fiscalitzar l'actuació dels poders públics en el seu àmbit de competència- pel qual se'ls paga francament bé. Menció a part mereixen el Defensor del Poble i el Síndic de Greuges: el primer ni tan sols va respondre a les queixes dels veïns, i no perquè no les havia estudiat, el segon, quan finalment es va decidir a actuar, va ser verbalment agredit per l'alcaldessa i el portaveu del grup governant al parlament, i castigat al silenci per les Corts.
-
El Poder Judicial. La cosa es posa seriosa quan parlem de la institució independent, la garantia dels drets de les persones, l'autoritat que ha de resoldre els conflictes entre Administració, que és la poderosa, i administrats, que són la part feble. La recent sentència del Tribunal Superior de Justícia avalant la legalitat del Pla de prolongació de Blasco Ibáñez ha rebut vuit vots en contra per onze a favor, vuit vots de vuit magistrats que no volen signar una resolució que protegeix els interessos urbanístics i assumeix la destrucció del patrimoni, i els arguments jurídics posen vermell a un estudiant de Dret.
- El poder mediàtic. Els mitjans públics valencians, i els privats, són la corretja de comunicació de les institucions cap als ciutadans, als qui tenen l'obligació d'informar veraçment, és a dir amb escrúpols i diligència. També han de ser corretja de comunicació entre els propis ciutadans. Què dir quan s'ha dit i es pot dir tant sobre l'exercici de submissió dels mitjans. Un exemple i prou: quan transcorria el catorzè dia de vaga de fam de tres veïns del Cabanyal que demanaven diàleg amb el govern municipal sobre el futur del barri marítim, la televisió pública valenciana va emetre el cas de dos diputats salvadorencs que portaven tres dies de vaga de fam -a San Salvador- en legítima reivindicació per un assumpte intern. La televisió pública valenciana mai va dir res sobre els vint dies de vaga dels ciutadans valencians.
FONTS
- http://www.tresdeu.com/wp-content/uploads/2015/08/El-Cabanyal-ciutat-de-Valencia-lHorta.jpg
- www.mediterranea.org
- http://www.nodo50.org/laboratoriourbano/?p=362
- http://tribuna-ram.blogspot.com/2010_08_31_archive.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada