LA
IMATGE I LA CULTURA POPULAR
James
Lull afirma que : "En
las lenguas y culturas latinas, la palabra 'popular' se refiere mucho
más a la idea de que la cultura se desarrolla a partir de la
creatividad de la gente; no es algo que se dé a la gente. Esta
perspectiva desbarata las distinciones entre productores y
consumidores de los artefactos culturales, entre las industrias
culturales y los contextos de recepción. Todos producimos cultura
popular y construir cultura popular es un ejercicio de poder
cultural."1
Però
també els debats sobre la cultura popular han girat al voltant dels
temes següents:
-
la cultura popular sorgeix de la gent com una expressió autònoma o s'imposa des de dalt com una forma de control social?
-
La influència en la cultura popular de la industrialització i de la comercialització
-
El rol ideològic de la cultura popular
És ben cert que un «selfie» és quelcom
que ha passat a formar part de la cultura popular (crec que en aquest
cas és una expressió autònoma però amb matisos) però,
concretament, aquest ha tingut molta influència per dos motius: el
primer perquè en ell hi ha un risc, és a dir, hi ha una persona que
ha desafiat el perill i ha trencat motlles, cosa que sempre agrada, i
en segon lloc perquè en el rerefons de la imatge hi ha un
manifestació de la cultura popular, els bous.
Abans
he comentat el tema de l'expressió autònoma amb matisos i ara
passaré a explicar el perquè. Els matisos que faig són els
següents: en primer lloc la pregunta de l'ou o la gallina, la
cultura popular ve de baix o des de dalt?, en segon lloc, qui
controla la cultura popular?, i en tercer lloc, perquè aquesta
arriba a convertir-se en una cultura de masses?.
Aquestes
preguntes tenen algunes respostes que es manifesten, justament en la
«Cultura taurina» (no sé si realment valdria com a terme
definitori...). Jo visc a un poble del País Valencià on l'afició
als bous de carrer està molt arrelada. No hi ha festa a cap poble en
que no es faça un espectacle d'aquesta mena, però ara, de sobte ens
trobem en que els governs, ajuntaments, diputacions, comunitat, s'han
llançat a fer una defensa aferrissada sobre aquesta festa. Motiu?,
doncs dos molt concrets: en primer lloc perquè aquesta tradició
arrossega un munt de seguidors essent el moment de plantejar la festa
com a Bé D'Interès Comunitari i de pas posar contra les cordes als
partits d'esquerres en els que una part gran de la militància no són
partidaris d'aquestes celebracions, i en segon lloc perquè, el
partit governant de dretes, amb aquesta estratègia, pretén
recuperar molts dels vots que s'han deixat pel camí (sobretot per la
nefasta manera de governar i perquè la corrupció ha arribat a límit
insospitats) i, també de pas, moure el sentiment anticatalanista que
encara existeix a moltes zones del País Valencià. Crec que en
aquest cas la cultura que havia sorgit de manera espontània, popular
o tradicional ha passat a ser controlada i dominada des de dalt.
1-J.
Lull (1997). Medios, comunicación, cultura (pàg. 100). Buenos
Aires: Amorrortu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada