EL
TERME MITJÀ
Aristòtil
desenvolupa una teoria de les virtuts i fa una mena de divisió entre
elles: hi ha virtuts ètiques que tenen a veure amb el comportament i
s'adquireixen i consoliden amb l'exercici i la pràctica. Entre estes
virtuts Aristòtil anomena la generositat, la veracitat, la
moderació, el valor, com a termes mitjans entre extrems; així, el
valor és un terme mitjà entre l'atreviment, excés de valor, i la
covardia, que és un defecte.
Sobre
totes les virtuts destaca la justícia. La força que aquesta té
sobre les altres consisteix en la seua perfecció, perquè el que és
just es projecta més cap a l'altre que cap a sí mateix. Aquest
plantejament mostra el sentit de solidaritat que correspon
essencialment a la vida humana.
I
aquesta perfecció vol dir que allò que serveix per a protegir el
conjunt dels individus (la societat) és més important que el que
protegisca a cadascun d'ells. Per això la injustícia és el major
dels mals ja que esquinça el teixit social.
Les
virtuts dianoètiques es desenvolupen al món intel·lectual i
manifesten la vessant racional de l'ésser humà. El seu objectiu
són, en principi, les coses necessàries, és a dir les que no poden
ser d'una altra manera.
La
ciència (episteme) i la intel·ligència (nous) són dues espècies
d'aquestes virtuts intel·lectuals. La unió d'aquestes virtuts és
la saviesa (sophía). Però també hi ha altres virtuts dianoètiques
que es refereixen al contingent, és a dir, al que pot ser d'una
altra manera.
Les
virtuts característiques del contingent són l'art (téchne) i la
prudència (phrónesis). L'interès d'aquests dos aspectes de la
racionalitat consisteix en ser expressió del món real, de la
inestabilitat de la vida i de la capacitat de l'home per inventar una
forma de racionalitat. L'art desenvolupa la possibilitat de crear
objectes; la prudència, la possibilitat d'idear objectes, de
reflexionar sobre el bé i el mal en funció de determinats
comportaments.
Aristòtil
identifica la "virtut" (areté) amb l'hàbit (héksis)
d'actuar segons el "just terme mitjà" entre dues actituds
extremes, a les que anomena "vicis". Així diem que l'home
és virtuós quan la seua voluntat ha adquirit l'hàbit d'actuar
rectament, d'acord amb un just terme mitjà que evite tan l'excés
com el defecte.
Ara
bé, l'actuació d'acord amb el "just terme mitjà" o
conforme amb la virtut requereix d'un cert tipus de saviesa pràctica
a la que Aristòtil anomena prudència (phrónesis). Sense aquesta,
la nostra actuació es veurà abocada irremissiblement a l'excés o
el defecte o, el què és el mateix, al vici.
Repensant
la teoria del medi, que Aristòtil sustenta en el seu escrit Ètica a
Nicòmac, assenyala que la moral és pràctica. Però que és el just
mig? Segons l'estagirita, consisteix en les diverses situacions de la
vida de l'ésser humà. Practicar el just mitjà és el domini de la
raó sobre els impulsos sensibles. A aquesta actitud l'anomena virtut
moral o saviesa pràctica. Realitzar-nos en ella ens condueix a la
recerca del bé, valor suprem que és la fi de totes les accions de
l'home. Si els nostres governants practiquessin aquesta virtut moral,
de segur que hi hauria més justícia. Educar al poble en els valors
de tal manera que sàpiguen quins són els seus drets i quins són
els seus deures com a ciutadans té el just mig que és la moderació
en la vida de l'home. És important la seva pràctica perquè exclou
els dos extrems viciosos: l'excés i la mancança que són nocius.
Aristòtil, ens il·lustra amb molts exemples en la seva teoria del
terme mitjà. Alguns dels qual podrien ser: "els aliments"
a gran o petita quantitat destrueixen la salut, mentre que, pel
contrari, preses en deguda proporció, la sostenen i l'augmenten",
el mitjà pot ser la magnificència, perquè pot establir una
diferència entre l'home magnífic i l'home liberal: l'un posseeix
grans riqueses, l'altre poques "Les virtuts morals són les
perfeccions de l'ànima i més exactament de la voluntat i del
caràcter.”
Aristòtil
defineix la virtut moral com una "disposició voluntària
adquirida (hàbit) dirigida per la raó i que consisteix en el terme
mitjà entre dos vicis". En aquesta definició trobem les tesis
ètiques fonamentals d'aquest autor: la qüestió que preocupava a
Plató en Menon relativa a si la virtut és un do diví, es troba en
els homes per naturalesa o és possible que en el seu aprenentatge,
llavors Aristòtil la resol indicant que la virtut es pot aprendre,
que no depèn de la naturalesa i que no és una disposició innata
sinó de l'exercici de la llibertat.
La
virtut és un hàbit, és a dir una disposició que es crea en
nosaltres per a la realització d'una tasca o activitat i és
conseqüència de l'exercici o repetició: ens fem justos practicant
la justícia, generosos practicant la generositat, valents practicant
la valentia. La virtut moral es realitza en un subjecte a partir del
que la seva raó li ensenya que per a la vida bona és necessària la
perfecció de la raó (com ja havien assenyalat Sòcrates i Plató)
per aquest motiu la virtut intel·lectual que anomenem prudència és
fonamental també en el món moral, però, Aristòtil no defensa un
intel·lectualisme moral radical doncs no creu (com sembla que era el
cas de Sòcrates) que per a la vida bona sigui necessari i suficient
que la raó ens sàpiga mostrar la conducta justa. En aquest punt
Aristòtil s'acosta al sentit comú al indicar que si la voluntat
d'una persona no és bona, si no ha estat disciplinada i entrenada
per a la realització del correcte, encara que la raó li ensenyi el
que cal fer, és improbable que aquesta persona ho faci.
La
virtut consisteix en saber trobar el terme mitjà entre dos extrems,
extrems que per ser tals són vicis; Aristòtil distingeix entre el
"terme mitjà de la cosa" i la "mitjana per a
nosaltres"; el terme mitjà és sempre d'alguna cosa que
posseeix magnitud, i és mitjana en relació a la cosa quan se
l'examina des d'un punt de vista purament matemàtic (així , el 6 és
el terme mitjà entre 10 i 2), dista el mateix de qualsevol dels
extrems, i és una sola i idèntica en totes les coses, però per
establir el que és molt o poc en assumptes relatius al bé de les
persones cal atendre les circumstàncies, al subjecte que realitza
l'acció, a les seues necessitats i possibilitats, i per a això
introdueix Aristòtil la idea de mitjana respecte a nosaltres: en la
moralitat el terme mitjà es predica en les passions, els sentiments
i les accions doncs, diu que en la por, l'atreviment, l'apetència,
la ira, la compassió, i en general en el plaer i el dolor caben el
més i el menys, i cap dels dos està bé.
El
terme mitjà és el que no sobra ni falta, i no és únic ni igual
per a tots. Sembla clar, per exemple, que respecte de ser bon
estudiant el que per a uns és moltes hores d'estudi per a altres és
poc, i establir el temps adequat depèn de les circumstàncies i de
les persones, o que, en relació amb la humilitat o el
desvergonyiment, no hi ha un terme matemàtic que correspongui a la
conducta vàlida en tot moment i lloc, doncs en unes circumstàncies
el correcte serà mostrar-se efusiu i cordial i en altres mantenir
una certa distància i no massa emotivitat.
En
resum, i utilitzant les pròpies paraules d'Aristòtil, si es viu la
passió o el sentiment o es realitza l'acció "quan és degut, i
per aquelles coses i respecte a aquelles persones i en vista d'allò
i de la manera que deu, llavors hi ha de mitjana i és excel·lent, i
en això consisteix la virtut". Tanmateix, Aristòtil també
afirmarà que no tota acció ni tota passió admet el terme mitjà,
doncs hi ha coses dolentes en si mateixes: passions dolentes en si
mateixes són la malignitat, el desvergonyiment i l'enveja, i males
accions en si mateixes l'adulteri, el robatori i l'homicidi .
Com
a exemples de virtut cal assenyalar el valor (mig entre la temeritat
i la covardia), la temprança (mig entre la intemperància o
llibertinatge i la insensibilitat), encara que la més important és
la justícia.
Per
Aristòtil, la virtut consisteix en un terme mig, la qual cosa no
significa mediocritat sinó un equilibri entre els vicis dels
extrems. El "valor" és un just mig entre la "
temeritat" i la "por", per tant l'home prudent, sabrà
triar el just terme mitjà.
FONTS
INTERNETGRAFIA
-
http://erichluna.files.wordpress.com/2010/03/aristoteles.jpg
-
http://iesplayasanjuan.edu.gva.es/filosofia2bach/selectividad/aristoteleseticanicomacoII.pdf
-
http://www.paginasobrefilosofia.com/html/teoriaseticas/eticaaristoteles/preari.html
-
www.recursostic.educacion.es\
-
http://www.ucsm.edu.pe/rvargasm/ARISTOTELES_Y_EL_JUSTO_MEDIO.pdf\
- http://www.e-torredebabel.com/Historia-de-la-filosofia/Filosofiagriega/Aristoteles/VirtudMoral.htm
- https://pvelez3.files.wordpress.com/2014/03/1.jpg
BIBLIOGRAFIA
-
NOVA Enciclopèdia Catalana de l'Estudiant 2005. Ediciones Primera Plana S. A. Consell de Cent 425-427 08009 Barcelona. ISBN 84-7254-770-1
-
LA ENCICLOPEDIA. Salvat Editores 2003. ISBN 83-345-7464-0.vc
-
HISTORIA UNIVERSAL. Editorial Salvat, S.L. 2004. ISBN 84-345-6259-6
-
ENCICLOPEDIA DEL ESTUDIANTE 2005. Santillana Educacion S. L. Torrelaguna 60, 28043 Madrid. ISBN 84-9815-183-X
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada